Una de Castles!

Instal·lat a Llangollen on estic passant les meves dues primeres setmanes, he pogut gaudir de la tranquil·litat que dóna un petit poble gal·lès d’uns 3000 habitants. Sobre l’arribada no cal fer grans comentaris, vam aterrar a Liverpool, un autocar ens va portar cap al poble i cap a casa de l’Allison i el Gerry que són els que m’acullen a casa seva. Les classes tampoc han aportat més que el fet d’omplir unes quantes hores del dia i així passar l’estona. Sobre els companys, doncs de moment tothom ve amb ganes de conèixer gent i treballar.

Més enllà d’això, que no és res gaire interessant per a ser explicat aquí, he pogut viure un exemple de la importància que poden arribar a tenir els símbols. Entre classe i classe i pinta i pinta, he pogut visitar dos castells en els darrers dies; el de Dinas Brân i el de Conwy. A continuació us mostro una foto de cadascun d’ells.

D’entrada crida l’atenció el fet que un d’ells està pràcticament derruït, i únicament són visibles alguns trossos de diverses parets, així com un tros de torre. En canvi, l’altre manté bona part de la seva estructura en peu i el poble al peu de castell és la localitat emmurallada més gran d’Europa, per davant de Carcassone. La visita a tots dos llocs val bastant la pena, is worthy que dirien per aquí, però tot i que la majoria de població es quedaria amb el de Conwy, simbòlicament és molt més important l’altre; el de Dinas Brân.

Si algú s’ha parat a observar els noms, haurà vist que un d’ells té nom Gal·lès i l’altra no. D’aquí sorgeix en part la meva reflexió, el de Dinas Bran va ser construït per gal·lesos i és un dels dos únics castells dels quals queda alguna part en peu, que ha estat construït pel poble autòcton d’aquestes terres. L’altre en canvi, va ser construït per Edward I que durant el seu regnat, al segle XIII, va convertir el nord de Gal·les en poc menys que un bosc de castells, per tal de mostrar el domini anglès, sobre el recentment conquistat territori. De fet, va voler fer tants castells, que va estar a punt de fer fallida. Va haver de reduir el número de soldats als castells perquè no tenia diners suficients per a pagar el sou dels que originàriament estaven contemplats. Això sí, quan ell viatjava pel seu territori, podia fer-ho amb una cohort de més de dues-centes persones. Els seus castells simbolitzaven la defensa perfecte, un mur infranquejable pels gal·lesos, que ja anteriorment tenien la batalla de rius i mar perduda.

El castell de Dinas Brân pot semblar molt més antic, però de fet va ser construït només uns 30 o 40 anys abans que el de Conwy. En aquest cas, a dures penes conserva més que mitja torra, part de la muralla i la planta d’una part de castell, però tot i així quan es mira des de Llangollen reflecteix com havia de imposar en el seu dia. Tot i ser reconegut com un monument històric, presenta un abandonament total en comparació amb l’altre. Mentre el de Conwy està rodejat de turistes durant bona part de l’any, el de Dinas Brân porta a un exercici de reflexió interna. La sol·litud d’unes quantes pedres, que es mostren com una metàfora del que pot ser la societat actual; importa més la forma que el fons.

Us explicaria també la meva visita al museu nacional de la pissarra, però pretenc que sigui mínimament interessant i que no marxin el(s) poc(s) lector(s) que pugui tenir això.