Tothom assegut a la cadira i mirant endavant, tu mirant excitat cap a totes bandes, al teu costat l’Olga que és l’única cara coneguda. Penses si estaràs a l’alçada, et preguntes si has pres la decisió encertada...Segur que has fet bé començant sociologia?? Un noi que seu a prop teu et diu que es diu Joan i tot seguit es posa a parlar amb un altre que es diu Josep...no acabes d’entendre el que diuen i penses; “Aquests deuen ser d’aquells dels Erasmus que venen de fora”. Un munt de gent al teu voltant parlant català i tu pensant que t’has confós, està ple de pijos això! De cop entra un home esquifit i afirma ser el professor de Pràctiques Instrumentals I, i tu t’extranyes pensant, això i prou? No fa dos metres ni porta pas un smokin, amb el nom tant raro que té aquesta assignatura ha de ser difícil, segur que aquest home se’n sortirà? Et fixes que l’home va parlant i que les seves paraules semblen tenir un efecte somnífer difícilment soportable per tu. “Va Álvaro home...fes un esforç i concentra’t, que pensaran de tu sinó els altres?”, posca poc però els ulls et van picant i la negror de les teves parpelles agafen un interès inusitat.
De cop algú et desperta i et diu....”Tssss...desperte Álvaro, que el Cardús està parlant” i jo penso...”Doncs això mateix”, mentre em giro i veig a me mare més vermella que un tomàquet, pobre dona, ja està ben acostumada. En aquest moment veus que ningú et mira i et planteges en quin moment els teus companys et van donar com a cas perdut...
Mentre em centro en una interessant mosca que s’ha posat a l’escot d’una noia propera, penso en com seria la graduació somniada; sense tant de bombo, austera, senzilla, amb un pica-pica, unes quantes cervecetes, noies fent un stripte...Vull dir...Amb la gent que t’ha envoltat durant la carrera, que són aquells que recordaràs. Però bé, això és lo que hay, mentre vas mirant a tots aquells amb qui has estat compartint tantes coses, veus a l’Imma i l’Anna Clot plorant, al Carles enviant un sms a algun dels seus ligues i penses que hi ha coses que, per sort, no canviaran mai.
En fi, han estat cinc bonics anys, he de reconèixer que en certs moments de la llicenciatura, anava a classe simplement perquè m’ho passava d’allò més bé amb els que m’envoltaven, i que en la meitat d’assignatures no he fet tot l’esforç que hauria d’haver fet. A vegades sents que els de fora diuen que el fet s'estudiar a Barcelona els ajuda a ser més obert,s però el fet que vingui gent de fora, ajuda també als altres a trencar estereotips.
Sigui com sigui, i tot i que després encara tinguem exàmens, recordarem el dissabte com l’últim dia de la carrera, aquell moment simbòlic que tanca allò que va començar amb la classe del Rius al llunyà mes de setembre de 2005.
De cop algú et desperta i et diu....”Tssss...desperte Álvaro, que el Cardús està parlant” i jo penso...”Doncs això mateix”, mentre em giro i veig a me mare més vermella que un tomàquet, pobre dona, ja està ben acostumada. En aquest moment veus que ningú et mira i et planteges en quin moment els teus companys et van donar com a cas perdut...
Mentre em centro en una interessant mosca que s’ha posat a l’escot d’una noia propera, penso en com seria la graduació somniada; sense tant de bombo, austera, senzilla, amb un pica-pica, unes quantes cervecetes, noies fent un stripte...Vull dir...Amb la gent que t’ha envoltat durant la carrera, que són aquells que recordaràs. Però bé, això és lo que hay, mentre vas mirant a tots aquells amb qui has estat compartint tantes coses, veus a l’Imma i l’Anna Clot plorant, al Carles enviant un sms a algun dels seus ligues i penses que hi ha coses que, per sort, no canviaran mai.
En fi, han estat cinc bonics anys, he de reconèixer que en certs moments de la llicenciatura, anava a classe simplement perquè m’ho passava d’allò més bé amb els que m’envoltaven, i que en la meitat d’assignatures no he fet tot l’esforç que hauria d’haver fet. A vegades sents que els de fora diuen que el fet s'estudiar a Barcelona els ajuda a ser més obert,s però el fet que vingui gent de fora, ajuda també als altres a trencar estereotips.
Sigui com sigui, i tot i que després encara tinguem exàmens, recordarem el dissabte com l’últim dia de la carrera, aquell moment simbòlic que tanca allò que va començar amb la classe del Rius al llunyà mes de setembre de 2005.
