Aaaai...! La ISO...!

5:50 del matí/matinada (i sí, pel qui pugui dubtar de l'existència d'aquesta hora, us asseguro jo que sí que existeix... per desgràcia...) d'un dia de cada dia d'estiu qualsevol a la bonica i idílica fàbrica el nom de la qual comença per Tarra- i acaba per -dellas, i jo amb una son a sobre que no m'hi veia de cap ull. De cop... VA ENTRAR UN PAIO AMB UNA METRALLADORA I VA COMENÇAR A DISPARAR A BULTO I EN VA MATAR A 20!!!

Ehem... Vale, òbviament és broma... El què volia dir és que de cop vaig sentir una veu que deia: "Maaarc!". Fins aquí tot correcte. Jo em dic Marc, i per tan em vaig girar (això sí, després de processar-ho tan ràpid com vaig poder) i em vaig acostar a un grupet de persones que a primera vista semblava com si tremessin una conspiració (article 17.1 del Codi Penal, dit així de passada...). M'acosto i allà reunits, a part del follet verd que veig sempre i que em diu que cremi coses, hi havia tots els treballadors de la secció on treballo actualment (secció del magatzem de matèries primeres, pesant les espècies més xungues dels aliments que surten tan macos per la tele). Una de les treballadores ens avisa: "Avui hem de mirar de fer les coses ben fetes, que passen els de la ISO... I ho hem de tenir tot ben net i tot impecable...". D'acord. Analitzem bé la frase. Amb això no m'estava pas dient que normalment les coses no es feien ben fetes, oi? Doncs quins cullons! Jo portava tot aquest temps pensant que feia les coses ben fetes, i encara va i resulta que no! Bé, no passa res, continuem...!

Doncs això, que els de la ISO van venir a fer-nos una visiteta. Jo mai havia vist tanta psicòsis col·lectiva allà al magatzem! Imagineu-vos un magatzem ple d'estanteries i palets de diferents productes diversos (entre ells Brandy, eh Artur?). És fàcil d'imaginar també que els palets rasquin els uns amb els altres i que molt sovint hi hagi vessaments, trossos de producte per terra i sacs esgarrinxats. En fí, doncs penseu que en aquell dia es vessava qualsevol cosa a terra i ja es mobilitzava tota la brigada de neteja de la fàbrica! Algo acollonant! Jo mai havia vist el magatzem en tan bones condicions i tan net...! Inclús la meva habitació està més porca! Però la història no acaba aquí (i se senten algunes veus que diuen: "oooooh! merda!").

Resulta que en una de les barreges (barreja = mescla de diferents productes del magatzem) algú de dalt (algú de dalt = peix gros) se li va acudir la brillant idea (brillant idea = mala idea) de modificar els productes de la barreja en qüestió (desconec el moti, però us animo que malpenseu tan com pugueu, tal i com vaig fer jo en aquell moment). Resulta que de cara al paper posava que hi havia uns productes, mentre que a la realitat n'hi havia un que no apareixia al paper (màgia? no ho crec). En aquest punt haig de dir una cosa que us canviarà la vida. Un home molt savi un dia va dir: "les mentides sempre s'acaben sabent tard o d'hora...". El què no sabien els de dalt és que en el seu cas va ser que la mentida s'acabaria sabent molt d'hora. I és que la tia de la ISO se'n va mig adonar (i creieu-me, no s'ha de ser massa intel·ligent...). Però eh! Tothom tranquil, que al final, i gràcies a la gran habilitat per parlar de l'encarregada i a la gran habilitat dels de dalt de fotre xanxullos raros, no va passar res i la de la ISO es va creure tot el què li deia (i de fons es va sentir un "GOOOOOOOOOOOL!!!!!!!").

I res, que va ser divertit. Per un moment vaig recordar aquella conversa amb tots vosaltres després de què haguessiu assistit a una de les conferències més ben parides de la vostra vida relacionada amb la ISO. Ho recordeu? I vaig pensar: "Marc, això els hi has d'explicar!". Mireu, el què no ha canviat és que jo continuo sense saber qui cullons era aquella noia de la ISO ni per qui cullons treballava (això sí, ara sí que sé que realment existeixen, perquè la vaig veure amb els meus pròpis ulls... i ella em va mirar... :S). Però eh! Una cosa està clara: allà tothom estava molt acollonit eh? Tothom feia realment la feina que havia de fer i tal i com l'havia de fer al milímetre! I no em direu que no és maco això?!

L'endemà va tornar tot a la normalitat.
Marc de Manlleu (Capital del Ter)

El Wisky de la victòria

Bé, escric aquest missatje per dir-vos que ahir dimarts 13/07/2010 vaig obtenir la ùltima nota del ùltim exàmen de politiques ( Economia de Espanya amb en Joan Cals, 9.5, gràcies Marc per els teus apunts, doncs han estat tot un èxit per no haver anat mai a classe. ) Dret Ad. un 7, i també dir-vos, ( als sociolegs) que el nostre estimat amic Tena , també m'ha aprovat al final. Res que després de un any de patiment ho tinc tot aprovat, i aqui és on entra en joc el titol del missatje " el wisky de la victòria". Això mateix, ahir vaig obrir un wisky JB de 15 anys i com el puto amo m'en vaig fer un assentat a la terrassa de casa.

Ara tinc un buit, pq després de tant de temps amb disclipina militar estudiant ara no se que fer... però tranquils que sense fotre res estic molt bé.

Gent d'OSONA i voltants ( resta del món) ja us dire alguna cosa per quedar... espero que vosaltres tb penseu amb mi. ja quedarem!!

Per cert vaig anar a la mani del 10J A Barna i em vaig trobar a la penya xunga de Vic ( imma i les seves amigues) i tb al sr Alvaro, entre altres persones. el resum seria: IN INDA INDEPENDENCIA!

VA res més!!!! ja ens anirem comunicant!!

salut.

per cert encara no puc confirmar la meva presència a Corbins... ja informaré.

Artur.

Cròniques del Pal de Pluja: l'Start-it

Som tots els que estàvem, però no estàvem tots els que som. Aquesta era la idea inicial dels dies anteriors a la revetlla de Sant Joan. Una revetlla que havia de posar el punt i final a la vida universitària tal i com la coneixíem, o el punt inicial a la vida post universitària.

Després de quaranta mails, un parell de pastillestes pel cor per a l’Imma i una dotzenes de mirades suspicaces per part del meu jefe, vam aconseguir arribar a un consens on clarament es va imposar la facció sociològica del grup: “Algo farem”. Aquesta frase, plena i buida de significat, que a algunes persones fa parar boges al escoltar-la, s’ha convertit al llarg del temps, en un dels recursos més utilitzats en les nostres quedades. Així amb una coordinació d’aquelles eficients a més no poder, alguns van passar al voltant de 4 hores a l’Autònoma esperant per marxar a l’Estartit. Un cop al cotxe del gran Tàtxer, els del seient de darrere, vam poder gaudir del bonic espectacle de compartir cotxe amb el Tàtxer conduint i la Cristina de copilot, fet que deixa enrere qualsevol tipus de entreteniment que us pugueu imaginar (Si, fins i tot la NHL Marc).

Després d’una bonica drecera per camins del Vallès i d’aturar-nos a comprar la pitjor coca mai vista a un super, vam arribar a l’Estartit. Allà, un cop arribats al nostre hotel de 5 estrelles, ens van dir que havíem de pujar les maletes nosaltres mateixos. Nosaltres, que tenim el nostre orgull, vam dir que per aquí no pasàvem! I vam optar per agafar un parell de parcel·les de les més barates que hi havia al càmping més proper. Un cop allà, la parcel·la on jo era, va esdevenir una metàfora perfecta del que cadascú de nosaltres havia realitzat durant la seva estada Erasmus. Mentre la Kuquineta agafava un roc i es dedicava a clavar conscienciosament les piquetes per muntar la tenda, jo bàsicament no feia res, això sí, li oferia tot el meu suport moral. Un cop el Tàtxer va acabar de muntar la seva tenda-palau i que l’Artur agafés un lloc per dormir amb poca perspectiva de futur, vam decidir fer cap a sopar.

El sopar, més enllà d’estar a punt de presenciar com les quatre cracks del sortien a ballar i cantar, pel moment, va presenciar una gran jugada del Tàtxer. Aprofitant aquests temps de Mundial, va decidir fer una incursió per la banda per tal de ficar-li un gol a la cambrera, que estava ben plantada en defensa, finalment però, al nostre amic, li va faltar definició. A aquestes alçades, us haureu adonat de la gran presència del Tàtxer en aquesta crònica, i es que, efectivament, tal i com dirien el Jesús i l’Artur, es va endur la medalla d’or amb autoritat.

Després de sopar cap a la platja, que en el sistema métrico-decimal gualtenc, estava a 10 minuts del càmping, però que en mesura sabadellenca estava a un trosaken important. Aquí vam poder gaudir d’un concert de música clàssica, amb peces de Bach en Do major, acompanyades d’unes gasoses d’allò més saludables. Fruit de l’embriaguesa que misteriosament es va apoderar de bona part dels assistents, la nit va anar pujant en qualitat. Després del ja mític “Llop”, on es va veure que aquest joc guanya bastant amb una mica d’alcohol, però acaba perdent amb un molt d’alcohol, es va poder veure un d’aquells moments pel qual val la pena aguantar cinc anys d’universitat; L’Anna, l’Imma i l’Alba fent un intent de ballar “La patata” de la trinca. Parlant en nom dels presents, he de dir que si volen netejar el seu nom com a ballarines, haurien de penjar el video original al PaldePluja, de manera que puguem comprovar quant millor que aquell dia poden arribar a fer-ho.

Bé, després d’una més que profitosa nit, vam decidir marxar de manera escalonada. En aquest moment cal dir, que tots nosaltres recordarem l’Estartit amb un bonic record d’aquesta festa, però que l’Estartit també ens recordarà a tots nosaltres. Si senyores i senyors, el trosaken important que separa la platja del càmping, va estar amenitzat pels cants hoolygans del Carles i el Tàtxer...a quarts de 6 del matí. Mentrestant l’Artur, el Joan i jo intentàvem aguantar la situació de la millor manera possible, mentre avançàvem a la Clotaken i l’Olga que tenien una d’aquelles boniques conversacions que es tenen quan un ha vist un concert de Bach i ha begut gasosa en abundància. Poc després vam arribar al càmping, on van succeir més esdeveniments ressenyables als lavabos, però com el Tàtxer ja ha estat prou protagonista, m’abstindré de relatar-los.

Al cap de 3 horetes ja estàvem tots dempeus, i al cap de mitja hora ja tornàvem estar tots en posició horitzontal a les hamaques de la piscina...Tots? No! Una persona aguantava el tirón, en fi...medalla d’or i punt. Posteriorment i després de la trista despedida del Marc, vam gaudir d’una grandíssima paella i d’una gran migdiada en una plaça qualsevol, d’un poble de cuyo nombre no quiero acordarme. Sense temps per mes, vam procedir a despedir-nos i marxar cadascú cap a casa. Cal fer un especial reconeixement a aquells que van haver de marxar en tren, perquè no tothom hi cabia als cotxes. Carles, Joan i Anna, sou uns màrtirs.

I així acaba aquesta bonica història, els nostres protagonistes es van fer grans, els sociòlegs van decidir obrir el bar que tant cops havien planejat, però aquesta decisió va ser el principi de la seva fi, car ningú va estar disposat a fer el torn dels diumenges, i misteriosament durant el torn de la Kuquineta, tendien a desaparèixer diners de la caixa. Per la resta, el Tàtxer finalment va comprar el Carrefour, el Marc va continuar treien matrícules, l’Artur va ser confós per un polític corrupte i engarjolat mentre feia una de les seves imitacions, la Cristina va aconseguir arribar a alcaldessa del seu poble i l’Alba va perdre bona part dels seus estalvis en invertir en un grup de músics belgues de nom festiu. Hmmm...posaria també el futur dels que no van venir, però se m’acaba la imaginació!