La meva nova destinació és Gal·les, així d’entrada sona a verdor, rugby i el Príncep hereter de la corona britànica. Francament em resulta el més desconegut dels quatre territoris britànics de les illes, fet que pels que em coneixen ja saben que és un element molt seductor.
Sobre les motivacions a l’hora de marxar cal assenyalar les nul·les oportunitats laborals que s’han presentat fins ara i com no, el fet de disfrutar de viure en un altre país. Com alguns que em coneixen saben, jo valoro molt el fet de tenir una experiència formativa a l’exterior, element que a opinió meva està infravalorat per les empreses d’aquest país nostre, que presenta un immobilisme provincià entre els seus treballadors que frega l’esperpent. No tant per la falta de voluntat (que també) sinó per la poca preparació lingüística dels ciutadans de l’Estat. De fet, tal i com diu aquest article del New York Times, menys d’un 5% dels graduats en dret, enginyeria i econòmiques, tenen una capacitat real de treballar en anglès (a baix).
En definitiva, un cop entomes el cop de ser integrat dins de la “generació perduda” (generació molt perduda en cas d’haver estudiat Ciències Socials), et preguntes: punyeta, i que fem? És un element important, després de la frustració ha de venir la reacció. Un cop descartat el fet d’afiliar-me al PSC de Sabadell, et poses a observar la situació i veus que l’atur a tant a Catalunya com a Espanya es situa al voltant del 20%. Si algú es vol animar a buscar la taxa d’atur entre els joves de 20 a 30 anys que la busqui, jo no soc tant masoca, no vull plorar.
Dit això, quan et proposen anar a Gal·les i veus que la taxa d’atur és del 8,4% i és la més alta dels quatre territoris principals del Regne Unit (a sota), et fa tenir pocs dubtes sobre la idoneïtat laboral del moviment. Evidentment no vull entrar en una batalla de xifres, ja que com a sociòleg estaria fent el ridícul si volgués simplificar un anàlisi del mon laboral a través de la dada d’atur. Això és el que feia el PP de l’època d’Aznar per a dir que Espanya anava de puta mare. Tot i així, la diferència entre totes dues xifres és digna de consideració. En definitiva, tot i que, quasi tothom que em coneix sap que quan parlo acostumo a abusar de la ironia, el sarcasme i dels dobles sentits. Potser si que haurem de començar a pensar en emigrar a altres contrades.
Les pegues per marxar són vàries, sobretot la gent que deixes aquí, que al final és la que dóna sentit al que fas i la possibilitat que mentre estàs fora et surti una oportunitat laboral aquí, però crec que el fet de viure fora durant uns mesos, compensa les pegues. És com uns droga, quan tastes el "viatjar" tal i com jo l'entenc, no com un reguitzell de monuments i tendes de roba sinó com un passeig per una ciutat desconeguda, ja no pots parar.
Per a aquells que esperaven llegir alguna cosa més de Gal·les, ja escriuré alguna cosa quan m’hagi introduït una mica més dins de la seva cultura. De moment només puc afegir que he recordat que Tom Jones és de Gal·les, no us queixareu!
(Ney York Times).
(Wales online).
