La religió

Retrat social de Flintshire.

Si m’haguessin preguntat alguna cosa sobre Flintshire abans de venir, probablement hagués respost que tenia pinta d’estar per Anglaterra, o potser amb algun tipus de ironia referida a la poca transcendència que podia tenir aquest lloc en la meva vida.

Ara em trobo amb que Flintshire es el lloc on treballo, que no on visc. D’entrada trobem que Flintshire es un comtat, County en anglès i que habitualment trobar-se la finalització –shire ens indica que es un comtat. Lligant caps ja podem arribar a la conclusió que, efectivament, Flintshire es el comtat d’una “ciutat” que es diu Flint. Tot i així Flint no destaca per tenir una gran importància dins la regió. De fet Buckley, el lloc on jo treballo, te mes habitants que Flint, tot i que cap de les dues arriba a 20.000 habitants.

De fet, tot i que pugui semblar contradictori, aquesta dispersió dificulta en part el treball. Al haver-hi tants nuclis de grandària semblant, tot sembla esta dispers i almenys un cop cada dos o tres dies, un es veu obligat a anar a un altre poble per algun motiu. Tot i que, en el meu cas, això es molt interessant perquè puc veure els diferents nuclis mes de prop, pels treballadors d’aquí no te pinta de ser gaire pràctic. Tot això tenint en compte que aquestes persones tinguin cotxe, ja que el transport públic es clarament deficitari. Espero no escoltar mai mes res sobre la puntualitat britànica, cada dia que plou mes de quatre gotes, el meu bus s’endarrereix entre deu i quinze minuts en un trajecte de trenta-cinc.

Gracies a les diferents reunions que he pogut tenir amb gent que treballa en el dia a dia de la integració a la zona, he pogut fer un petit retrat inicial de la situació. Ens trobem en un comtat on predomina la classe treballadora, on probablement pel tipus de feina que s’ofereix, es troba una presencia molt important de immigrants. Entre els diferents col·lectius de immigrants, destaca el polac, que te Gal·les i per extensió Gran Bretanya com una de les destinacions mes habituals. Això ha provocat que en aquesta zona es creï una imatge negativa dels immigrants d’Europa de l’est, a la qual s’ha d’afegir la islamofòbia que esta present a bona part d’Europa a l’actualitat.

Com en molts altres llocs, aquí també trobem alguna black sheep que s’ha encarregat de avivar la flama de l’odi envers determinats col·lectius. A manca d’una, en tenim dues aquí, el British National Party (BNP) i la English Defence League (EDL), que darrere d’un discurs que per desgracia els Catalans ja coneixem, s’encarreguen de crear divisió. Imagineu-vos si el mon es petit que un dels lemes principals del BNP es British jobs for British Workers.

Com ja hem dit abans, Flintshire es caracteritza per tenir una economia fonamentada en el sector industrial, on entre altres companyies destaca la fabrica encarregada de la construcció d’ales per a alguns models de l’Airbus. Doncs be, evidentment els immigrants van a viure a aquelles poblacions properes als polígons, que es on precisament es concentra la població autòctona amb menys recursos. Com ha passat en altres indrets i en altres moments de la historia, els primers ha començar els aldarulls son els que senten perillar la seva situació social, els que amb o sense motiu creuen que el nou col·lectiu social suposarà una amenaça per a ells.

Aquest panorama ens condueix a una de les localitats on m’ha portat el projecte on hi col·laboro fent de becari; Shotton, on hi ha una representació de Community First, encarregats de diversos aspectes socials.. En aquesta població, d’uns 6.000 habitants, s’ajunta tot allò que hem vist en aquest escrit. Això va portar a una concorreguda manifestació el vint-i-dos de gener d’aquest any on l’EDL va convocar a unes cent persones per a protestar en contra dels immigrants en general i els musulmans en particulars. En aquest cas la flama va ser encesa per la compra d’un local per tal de instaurar un Community Center per a musulmans, que segons l’EDL era una mesquita encoberta. Fos el que fos, els integrants d’aquesta manifestació van decidir que no quedava prou be en l’horitzó de la ciutat, així que aquell mateix dia la van cremar i ara mateix no hi ha mes que un solar.

El que crida l’atenció és que mai s’havien produït aldarulls per aquesta zona i líders religiosos de les diferents congregacions de la zona, van sortir al pas dient que la majoria dels manifestants no provenien de la zona. En el vídeo a continuació podeu veure algunes imatges de la manifestació:

Mirant el vídeo hi ha una cosa que crida tremendament l’atenció. Protestar contra la immigració i els musulmans a Shotton, que es una població de Gal·les i fer-ho amb banderes angleses, es una paradoxa tant gran que gairebé podríem qualificar d’esperpèntica.

Una de Castles!

Instal·lat a Llangollen on estic passant les meves dues primeres setmanes, he pogut gaudir de la tranquil·litat que dóna un petit poble gal·lès d’uns 3000 habitants. Sobre l’arribada no cal fer grans comentaris, vam aterrar a Liverpool, un autocar ens va portar cap al poble i cap a casa de l’Allison i el Gerry que són els que m’acullen a casa seva. Les classes tampoc han aportat més que el fet d’omplir unes quantes hores del dia i així passar l’estona. Sobre els companys, doncs de moment tothom ve amb ganes de conèixer gent i treballar.

Més enllà d’això, que no és res gaire interessant per a ser explicat aquí, he pogut viure un exemple de la importància que poden arribar a tenir els símbols. Entre classe i classe i pinta i pinta, he pogut visitar dos castells en els darrers dies; el de Dinas Brân i el de Conwy. A continuació us mostro una foto de cadascun d’ells.

D’entrada crida l’atenció el fet que un d’ells està pràcticament derruït, i únicament són visibles alguns trossos de diverses parets, així com un tros de torre. En canvi, l’altre manté bona part de la seva estructura en peu i el poble al peu de castell és la localitat emmurallada més gran d’Europa, per davant de Carcassone. La visita a tots dos llocs val bastant la pena, is worthy que dirien per aquí, però tot i que la majoria de població es quedaria amb el de Conwy, simbòlicament és molt més important l’altre; el de Dinas Brân.

Si algú s’ha parat a observar els noms, haurà vist que un d’ells té nom Gal·lès i l’altra no. D’aquí sorgeix en part la meva reflexió, el de Dinas Bran va ser construït per gal·lesos i és un dels dos únics castells dels quals queda alguna part en peu, que ha estat construït pel poble autòcton d’aquestes terres. L’altre en canvi, va ser construït per Edward I que durant el seu regnat, al segle XIII, va convertir el nord de Gal·les en poc menys que un bosc de castells, per tal de mostrar el domini anglès, sobre el recentment conquistat territori. De fet, va voler fer tants castells, que va estar a punt de fer fallida. Va haver de reduir el número de soldats als castells perquè no tenia diners suficients per a pagar el sou dels que originàriament estaven contemplats. Això sí, quan ell viatjava pel seu territori, podia fer-ho amb una cohort de més de dues-centes persones. Els seus castells simbolitzaven la defensa perfecte, un mur infranquejable pels gal·lesos, que ja anteriorment tenien la batalla de rius i mar perduda.

El castell de Dinas Brân pot semblar molt més antic, però de fet va ser construït només uns 30 o 40 anys abans que el de Conwy. En aquest cas, a dures penes conserva més que mitja torra, part de la muralla i la planta d’una part de castell, però tot i així quan es mira des de Llangollen reflecteix com havia de imposar en el seu dia. Tot i ser reconegut com un monument històric, presenta un abandonament total en comparació amb l’altre. Mentre el de Conwy està rodejat de turistes durant bona part de l’any, el de Dinas Brân porta a un exercici de reflexió interna. La sol·litud d’unes quantes pedres, que es mostren com una metàfora del que pot ser la societat actual; importa més la forma que el fons.

Us explicaria també la meva visita al museu nacional de la pissarra, però pretenc que sigui mínimament interessant i que no marxin el(s) poc(s) lector(s) que pugui tenir això.