Benvolguts amics i amigues;
El benvolgut pal de pluja m'ha comentat que us havia d'escriure, i jo, gustos que ho faig.
És estrany creuar el xarco, i precisament és un xarco, el món es fa petit, ja que el que avui es fa amb 15 hores de vol, anys enrrere, centenars d'anys enrrere es feia amb molts messos i moltes pèrdues.
No obstant, fa certa gràcia estar a amèrica, concretament a amèrica del sud. Xile és potser com una joia perduda, en un mar de grans paisos amb coses molt maques diuen. Brasil, Argentina, Bolivia Peru... Xile que té? Doncs natura destaca per la seva natura i gastronomia, mmmmm. Bonissim tot, de moment.
Santiago és una gran urbe, però amb un centre històric molt maco, plaza de armas, museu de bellas artes, el palacio de la moneda, i ple de historia. El museu d'art precolombi és un dels més importants del cono sur, i el museu de la memoria és molt interessant i colpidor. El mateix edifici que veiem avui, seu del govern, La Moneda, va ser assaltat pels feixistes de pinochet en el cop d'estat que va matar l'oportunitat de canvi social, un cop d'estat finançat per la CIA i que inicià una època negre de de dictadures ultra dretanes a tot el continent.
És colipdor veure també el riu Mapocho, el riu , iguals que molts a Xile on els Pinochetistes tiraben els cossos dels represaliats.
Un bus de 11 hores em va portar a Villarrica. Un lloc turistic però amb entorns brutals, Volcà villarrica i llac de mateix nom marquen el paisatge que com més al sud, més verd. Els vocans fumejen a Xile, el risc de terratremol i tsunami son ben present i el govern té clars plans d'evacuació.
De Villarrica a Valdivia, i aqui es comença a fer clara la gran i alta influència germànica que té el sud del pais, al segle XIX, en vingueren molts, queden noms, cognoms, cerveses, noms de carrers, gastronomia. Les llegendes diuen, que acabada la segona guerra mundial s'amagaren en aquestes regions remotes molts dirigents Nazis...
Valdivia destaca per el seu mercat del peix els lleons marins, i una clara influència alemanya en les seves construccions i les seves grans (de tamany i de bones que son) cerveses.
Però sobretot, són les afores que destaquen, illes precioses, platjes inospites, forts construits pels espanyols i representacions teatrals historiques on despres de l'actuació, demanen “quien se quiere hacer la foto con un soldado español muerto” “ o quien quiere rematar a este español”. Em va fer molta gràcia.
Precisament, el país està ple de monuments recordant les gestes dels militars “patriotes” , és a dir, pro independentistes que van derrotar els espanyols a aqui i allà, a cada poble a cada zona. Ple de monuments i carrers dedicats als libertadores. Sempre hi ha un monument del lloc on es va fer for a l'ultim reducte de espanyols etc.. Que curiosa la història! Felip V va ser alhora ocupant de Xile i de Catalunya, ells van lluitar per la seva independència i no crec que vulguin tornar a ser espanyols. No?
Puerto Varas està a la vora del segon llac del pais el Llanquihue, adornat amb el majestuos volcà Osorno, dormit. Tots es pensaven que seria aquest que petaria, però el que va petar fort fa un any, va ser el del costat, el Calbuco. Quants volcans! Doncs a prop, també hi ha el “Puntiagudo”, que sembla el Pedraforca.
Estic entrant a la última frontera i m'he endinsat, des d'on us escric ara, des de Castro, la capital de l'arxipeleg de Chiloe. Després de creuar el canal de parga amb bus i ferri, uns 20 minuts, plegats de paisatges brutals (a una banda els andes) al altre el pacific, i plegat de lleons marins, un té la sensacio que cada cop m'endinso més cap allò més inhospit. Sí, soc en una illa, que els primers espanyols que hi van arribar la van anomenar “nova galicia” I amb Raó! Fins hi tot diria que la gastronomia té aquí molt de gallega. Una illa amb mitologia i tradicions propies barreja de cristianisme i de tradicions indigenes.
Mapuches i indigenes son un mon apart, vull dir, que m'ocuparia bastant més parlar-ne bé. Els mapuches son encara avui, perseguits i en conflicte amb el govern de Xile, tot i que ja de forma més baixa en intensitat. Encara hi ha presos politics mapuches, normalment relacionats amb grups d'esquerres. He vist un Xile actiu, combatiu, estudiants crítics, murals, etc s'hi traspua politica.
L'altre dia llegia al Diario Austral que “Stark” un conegut criminal de guerra de l'epoca de Pinochet, havia mort sense judici sense que es fes justicia, ell havia passat per poblacions com Valdivia afusellant a tot aquell que podia ser un defecte al règim, va ser l'anomenada caravana de la mort.
Va, parlem de gastronomia que la cosa com veurem promet. He provat carn de vedella, bonissima, musclos gegants, carn de porc, empanades de carn, tot molt bo la veritat, una gran relació qualitat-preu. Vull reafirmar que mai havia vist unes cloises i uns musclos tant, tant grans!! Bo, bo, bo.
Cada vegada més al sud i aviat haurè de fer servir el Ferry, us explico el pla fins arribar a Puerto Aysen on em trobaré amb els meus amics. He passat tres nits a Castro, Chiloè on sóc ara, d'on per cert diuen provenen els autèntics Chilens pre espanyols. A Quellon agafarè un ferri, un ferri que promet, ha de creuar el golf de corcovado, aigues complicades, diuen, diuen, diuen que si fa bon temps triga unes 20 hores i que si fa mal temps, unes 36, diuen, diuen, diuen que també para a diverses cales si la cosa es complica, també m'han dit que no em preocupi per que els capitants son bons, la veritat es que la marina xilena té bona fama. A mi el vaixell m'agrada molt més que l'avio, aixi que en principi m'ho prenc com una bona aventura, el paisatge pot valer molt la pena, lleons marins, i pinguins magallanics.
*Molts accents no els puc posar, és culpa del teclat espanyol ;)
Apa jovent salut!!!
