Robben Island, una mirada des de l'avui.
Visitar Robben Island representa una atracció turística més. Això
és clar, segons des de quina perspectiva t'ho miris. Robben Island
es troba a alguns pocs km de Ciutat del Cap, però us puc assegurar
que malgrat ser un viatge amb ferri de 30 minuts, el mar es mogudet,
i diuen, ple de taurons (Balenes és el que vam veure al tornar). No
crec tot cas, que Mandela i els seus camarades volguessin morir en
aquest mar infernal. La presó perfecte. Robben Island va ser
descoberta per els holandesos, i vol dir illa del pingüí. És una
illa molt plana i per tant molt ventosa i seca. Hiverns durs i estius
horrorosos. Va tenir diverses funcions al llarg de la historia, però
ja des del segle XVIII i abans, es va fer servir com a presó.
Antigament també va ser un centre on enviaven tots els leprosos de
la ciutat (fossin negres, blancs o indis).
Cap als anys 60s del segle XX, ja sota al règim del apartheid (que
vol dir literalment viure apart en Afrikaans) es va convertir Robben
Island en una presó d'alta seguretat per a presos polítics però
també per presos comuns o socials. A poc a poc, amb els anys, els
carcellers van acabar vivint també a la illa. De fet, tenien un
poblet allà establert, amb església, pista de tennis etc.
Si ens centrem en la part dels «presos polítics» així
identificats per el règim blanc i racista, hem de comentar varies
coses. En primer lloc, només i anaven presos considerats molt
importants pel règim i que fossin negres, indis o asiàtics, els
blancs, els quals n'hi havien molts també presos per motius
polítics, sobretot comunistes, estaven en presons d'alta seguretat
però en terra ferma. L'illa de Robben doncs, representava el pitjor
tracte. Els negres i els indis i altres no negres, tenien un tracte
diferent. Com més negre eres, menys menjar tenies, i menys
comoditats. Per exemple, en els primers anys, no tenien ni llits i
dormien al terra. Hi havia dos classes de presos polítics, els
líders, i els «soldats rasos». Tots eren però, presos polítics.
Se'ls havia tancat allà per 30 anys, per exemple, o per 20 o a
cadena perpetua. Per exemple, el guia que vam tenir, era un ex pres
polítics acusat de «sabotatge» condemnat a 30 anys, només en va
complir 5 per què els acords de pau van arribar. Els que tenien el
tracte més dur, eren els líders, entre ells Steve Biko o Nelson
Mandela. Però el règim de l' apartheid anava molt equivocat en
pensar i tractar com a inferiors els líders negres. De fet molts
d'ells, eren mestres, advocats, enginyers..., i se les van muntar per
fer reunions, formació política i passar-se documents mentre eren
allà dins. La trobada de documents per part de les autoritats de la
presó, va costar-los a alguns, 4 anys en aïllament. Nelson Mandela
i altres van passar 18 anys tancats allà a Robben Island, després,
van ser transferits a terra. A tots els presos però sobretot als
«líders», els feien treballar 8 hores al dia tots els dies de
l'any i de la setmana picant pedra, una pedra que amuntegaven, no
servia per ares, només servia com a càstig permanent i per què
agafessin malalties oculars i respiratòries.
Robben Island, anys després.
Finalment a l'any 1994 van haver eleccions lliures i democràtiques,
una dona un vot, un home un vot. Després de molts anys de lluita, de
sang, de morts, de repressió, de presó i d'exili. Molts van tornar,
i com va dir Mandela, el que semblava impossible va deixar de ser-ho.
Els que havien governat il·legítimament van perdre en les eleccions
i el ANC (Congrés Nacional Africà) juntament amb els sindicats
majoritaris i el Partit Comunista van començar a governar. Els que
havien estat reprimits i considerats inferiors i s'havien podrit a la
presó per fi havien guanyat. Però realment havien guanyat? No, tot
un país estava encara per construir. La política de segregació
havia fet molt mal, que el 80% de la població hagués estat exclosa
fins el 1994 de la política, representava un problema que no seria
fàcil de solucionar. Les desigualtats eren enormes i la ferida molt
gran. Una cosa és la política de reconciliació, l'altre, fer
funcionar el país de nou, integrant el 80% de la població en la
política la societat i l'economia. Ja parlarem més endavant sobre
el balanç del govern de la nova Sud-Àfrica (que des del 94 està en
mans del ANC i els seus socis), però segurament el balanç és
desigual, moltes esperances van ser posades i moltes potser, no s'han
complert. Si se'ls hi preguntés, estarien tots els ex presos
polítics de Robben Island contents amb el que s'ha aconseguit fins a
dia d'avui?
