Robben Island, una mirada des de l'avui.

Visitar Robben Island representa una atracció turística més. Això és clar, segons des de quina perspectiva t'ho miris. Robben Island es troba a alguns pocs km de Ciutat del Cap, però us puc assegurar que malgrat ser un viatge amb ferri de 30 minuts, el mar es mogudet, i diuen, ple de taurons (Balenes és el que vam veure al tornar). No crec tot cas, que Mandela i els seus camarades volguessin morir en aquest mar infernal. La presó perfecte. Robben Island va ser descoberta per els holandesos, i vol dir illa del pingüí. És una illa molt plana i per tant molt ventosa i seca. Hiverns durs i estius horrorosos. Va tenir diverses funcions al llarg de la historia, però ja des del segle XVIII i abans, es va fer servir com a presó. Antigament també va ser un centre on enviaven tots els leprosos de la ciutat (fossin negres, blancs o indis).

Cap als anys 60s del segle XX, ja sota al règim del apartheid (que vol dir literalment viure apart en Afrikaans) es va convertir Robben Island en una presó d'alta seguretat per a presos polítics però també per presos comuns o socials. A poc a poc, amb els anys, els carcellers van acabar vivint també a la illa. De fet, tenien un poblet allà establert, amb església, pista de tennis etc.

Si ens centrem en la part dels «presos polítics» així identificats per el règim blanc i racista, hem de comentar varies coses. En primer lloc, només i anaven presos considerats molt importants pel règim i que fossin negres, indis o asiàtics, els blancs, els quals n'hi havien molts també presos per motius polítics, sobretot comunistes, estaven en presons d'alta seguretat però en terra ferma. L'illa de Robben doncs, representava el pitjor tracte. Els negres i els indis i altres no negres, tenien un tracte diferent. Com més negre eres, menys menjar tenies, i menys comoditats. Per exemple, en els primers anys, no tenien ni llits i dormien al terra. Hi havia dos classes de presos polítics, els líders, i els «soldats rasos». Tots eren però, presos polítics. Se'ls havia tancat allà per 30 anys, per exemple, o per 20 o a cadena perpetua. Per exemple, el guia que vam tenir, era un ex pres polítics acusat de «sabotatge» condemnat a 30 anys, només en va complir 5 per què els acords de pau van arribar. Els que tenien el tracte més dur, eren els líders, entre ells Steve Biko o Nelson Mandela. Però el règim de l' apartheid anava molt equivocat en pensar i tractar com a inferiors els líders negres. De fet molts d'ells, eren mestres, advocats, enginyers..., i se les van muntar per fer reunions, formació política i passar-se documents mentre eren allà dins. La trobada de documents per part de les autoritats de la presó, va costar-los a alguns, 4 anys en aïllament. Nelson Mandela i altres van passar 18 anys tancats allà a Robben Island, després, van ser transferits a terra. A tots els presos però sobretot als «líders», els feien treballar 8 hores al dia tots els dies de l'any i de la setmana picant pedra, una pedra que amuntegaven, no servia per ares, només servia com a càstig permanent i per què agafessin malalties oculars i respiratòries.

Robben Island, anys després.

Finalment a l'any 1994 van haver eleccions lliures i democràtiques, una dona un vot, un home un vot. Després de molts anys de lluita, de sang, de morts, de repressió, de presó i d'exili. Molts van tornar, i com va dir Mandela, el que semblava impossible va deixar de ser-ho. Els que havien governat il·legítimament van perdre en les eleccions i el ANC (Congrés Nacional Africà) juntament amb els sindicats majoritaris i el Partit Comunista van començar a governar. Els que havien estat reprimits i considerats inferiors i s'havien podrit a la presó per fi havien guanyat. Però realment havien guanyat? No, tot un país estava encara per construir. La política de segregació havia fet molt mal, que el 80% de la població hagués estat exclosa fins el 1994 de la política, representava un problema que no seria fàcil de solucionar. Les desigualtats eren enormes i la ferida molt gran. Una cosa és la política de reconciliació, l'altre, fer funcionar el país de nou, integrant el 80% de la població en la política la societat i l'economia. Ja parlarem més endavant sobre el balanç del govern de la nova Sud-Àfrica (que des del 94 està en mans del ANC i els seus socis), però segurament el balanç és desigual, moltes esperances van ser posades i moltes potser, no s'han complert. Si se'ls hi preguntés, estarien tots els ex presos polítics de Robben Island contents amb el que s'ha aconseguit fins a dia d'avui? 

10 anys.

Bon dia a tot aquell que casualment hagi trobat aquest blog i em conegui dels temps universitaris.

Per tots aquells que sabien aturar-se un moment de l'estrès de classes, apunts, feines cutres per hores, activitats vàries, entregues, presentacions i fer un cafè, ja fos a la cívica, al bar de dret, a la gespa o en qualsevol altre lloc on estigués acompanyat/ada d'algun company de classe.

El divendres 20 de novembre d'aquest any, per commemorar que fa 10 anys que vam iniciar la llicenciatura, estarem alguns fent un cafè per la UAB. Serà a la tarda, a partir de les 16h, Com en aquella època, la gent es pot anar afegint i marxant, ja que la idea és tornar durant uns minuts al ritme de vida que portàvem aleshores.

Ahí está, Ahí está, viendo viendo pasar el tiempo, El Pal de Pluja

Sé que Machado no volia dir això literalment, però els versos Caminante no hay camino, se hace camino al andar, resumeixen a la perfecció el pla que hem seguit durant el cap de setmana a Madrid.

Què vam fer a Madrid? Quan ens hi parem a pensar, la primera imatge que ve al cap és menjar, un senyor que ronca a un tren, en Faul McCartney o intentar fer fotos a polítics corruptes. Al pensar i enumerar les activitats i fets diversos, no puc deixar de notar com em cau una gota de suor fred pel front. Però no patiu companys, jo us dóno la sol·lució per si algú us fa aquesta pregunta i no sabeu què respondre; Mentir!

Com que a vosaltres no us puc enganyar, deixem-ho en que allò important no és què vam fer, si no, com ho vam fer, que és una resposta molt més elegant. Què dir de la nostra escapada? D’entrada, l’inici no va ser gaire esperançador. Per no entrar en detalls, deixem-ho en que el servei de l’alberg era pitjor que una classe de castellà del Tàtxer i la Kuquineta. Per veure el costat positiu, això va fer que la resta del cap de setmana semblés encara millor del que va ser.

Després d’un primer tastet de nit Madrilenya, vam anar a dormir. Aquella nit, que semblava una nit com una altra, una nit d'impàs esperant les emocions de l’endemà, ens va servir per constatar dues coses; A) El segon cop que encens un llum a les 6h del matí, la intensitat d’aquest, és exactament igual a la primera i, per tant, molesta exactament el mateix. B) La relativitat que guia la nostra vida, fa que des de dissabte al matí, l’Albert i jo, ja no ronquem tant com abans. De fet, per aproximació, podríem dir que ja no ronquem. Tot això gràcies a un sol individu... Mira si es buena persona.

Després d’aquesta lliçó vital, els nostres companys menys habituals, esperaven endinsar-se als carrers de Madrid. No va ser així, els designis del Pal de Pluja van fer que ens endinséssim als bars de Madrid. Miquel i Alba, no és que siguem uns golfos, és que no volem fer enfadar els Deus contradint els seus designis. A Orson Welles li va dir el seu metge en una ocasió, que no tornés a organitzar sopars privats per a quatre persones, a menys que tingués tres convidats que l’acompanyessin. Per desgracia del nostre estómac, el nostre metge no estava a Madrid, o si més no, ens vam amagar prou bé perquè no ens trobés.

Posteriorment, i per acabar de descol·locar els nostres nous amics, vam començar amb les nostres votacions:

• “Què voleu veure primer? Cap a on anem?”
  • “Jo em vull quedar aquí”
  • “Anem a fer una altra birraken?”
  • “Goita quin núvol més blanc”
• Perfecte, anem cap allà per exemple.

Després de passejar durant tot el matí; visitant la Puerta del sol, la Plaza Mayor, la Almudena i el Palacio Real, vam anar a dinar. Un menú molt apanyadet i novament a les andades. L’activitat més interessant de dissabte a la tarda va ser pixar al Palace i jo no la vaig fer, o sigui que com us podeu imaginar ho passaré una mica per sobre. Bàsicament vam fer una prova de “no-visió” i ens vam apropar al congrés.

Després del congrés, vam decidir que ja era hora d’anar a fer birres. Després de mirar diversos bars, vam decidir seure en un que fos ben car, no fos cas que gastéssim pocs diners. Mentre fèiem aquesta cerveza, vam disfrutar dels crits de les fans incondicionals d’un tal John Méndez. Us posaria un link amb una cançó seva, però crec que no val la pena.

Un cop vam començar amb les cerveses, tot va anar seguit. Primer vam anar a un baraken on vam menjar d’allò més bé i on, sobretot, vam poder gaudir d’un moment que durant les nostres vides tornarà amb freqüència “Us enrecordeu d’aquell cop que els tuneros li van tocar el Bésame a la Rosa i en Tàtxer?” Doncs no patiu, per si algú no se’n recorda, us penjo el vídeo.

S’ha de dir que si una cosa em va agradar dels mesoneros madrilenys, és que són gent clara. Que poses champinyons; Mesón del Champiñón, que poses anchoves; Mesón de la anchoa. Tot anava bé, menjant i bevent adequadament, fins que a algun il·luminat se li va acudir demanar dues truites al Mesón de la tortilla. Com que la gana ja estava decaient, va ser necessari crear algun entreteniment mentre les truites s’acabaven. Era el moment de jugar al llop. Bé, si més no, alguns hi van jugar. Tant l’Albert com la Clotaken van demostrar que no s’han oblidat de com ser uns bon llops. La Laia va demostrar tot el que m’estima, immolant-se perquè no estigués sol mirant-me la partida.

Ben farts de truita, vam pensar en boicotejar la tranquila vida madrilenya. Com a l'Ave hi ha control de metalls, l'única arma prou potent que ens quedava era la veu. Vam cantar tan malament com vam poder, però no va ser perquè no en sapiguéssim més, tot era part d'un pla malèfic. Al final, el nostre pla va ser un fracàs i és que sembla ser, que tots el que estaven al local, havien tingut la mateixa pensada que nosaltres. L'única persona a la que vam torturar va ser un senyor, que pel seu nivell de veu, va resultar obvi que s'havia confòs de lloc.

 Vam anar a dormir a una hora prudencial perquè a l'endemà calia llevar-se d'hora. No perquè calgués veure moltes coses de Madrid, sino perquè l'esmorçar era de 8 a 10 i l'Anna P. havia d'agafar bolleria per proveir tot Corbins. No sé que va ser més impactant, si la imatge de l'Anna amb 20 pastelitos a les mans o que a la resta no ens sorprengués gens. Un cop fetes les maletes dels que marxaven diumenge, vam anar a fer l'activitat principal del dia (Del viatge); menjar xurros amb xocolata. (El lector imparcial, cal que tingui en compte que l'escriptor d'aquesta crònica es diu Álvaro i no és totalment parcial en determinades coses...Era l'activitat principal i punt).

Un cop farts de xurros, necessitàvem moure'ns. Vam passejar per la Gran Via, on ens vam aturar per presenciar un globucidi, davant del qual la policia no es va immutar. Probablement estaven massa ocupats encapçalant la comitiva d'algun polític. Vam arribar a la puerta de Alcalá i la vam mirar i mirar. Ahí es va quedar, mentre entràvem al Retiro, on un senyor va pensar que era bona idea gravar a alguns de nosaltres. Per venjar-nos, podríem haver cantat, però el parc era ple de gent i donada la reforma del codi penal en referència al terrorisme, no ens vam voler arriscar a ser detinguts i passar la vida a la pressó.

Després d'una bonica passejada pel retiro, vam decidir anar cap a dinar al Mercado de San Miguel.Un espai realment destacable, on heu d'anar en compte, ja que es diu que hi ha gent que no n'ha sortit mai. Vam encadenar pintxos, birres, vins, postres, cafès i tot tipus d'aliments d'allò més bons. Per sort, a nosaltres no ens va caldre el fil d'Ariadna i vam poder sortir pel nostre propi peu camí de la propera destinació.

 Era una de les últimes, però també una de les més esperades; Prendre un café con leche in the Plaza Mayor. A part de fer-nos les típiques fotos, vam poder confirmar dues coses que ja sabíem; a) Un café in the plaza mayor és car de collons i b)Els madrilenys no s'estimen gaire Ana Botella. Després d'això, vam anar cap a l'alberg. Aquí alguns van agafar les motxiles cap a l'estació i els altres van fer una migdiadeta.

Com que els que ens vam quedar estàvem tristos per la gent que havia marxat, no vam tenir més remei que anar a fer unes tapes i unes birres, això d'alguna manera ens va animar. En canvi, els que van marxar, estaven ben contents en agafar el tren i, més tard, es van entristir per altres motius. (Picada d'ullet -us deixo espai per un spin-off- picada d'ullet). 

Els madrilenyos, van seguir amb atenció els esdeveniments, com que s'anaven entristint per moments, van necessitar fer una última tapa de pernil amb vinet abans d'anar a dormir.

L'endemà ens va rebre amb un dia una mica gris i un comiat molt i molt trist (Recordeu lo de la imparcialitat de l'autor). La Laia ens deixava. Per desgràcia eren quarts de 8 del matí, i la cervesa no podia ajudar en aquells moments, així que els que restaven van decidir dormir una estona més. Van llevar-se més tard, van fer les maletes i les van encolomar a Atotxa. Van decidir anar a esmorçar a prop del Congrés per veure si es podien fer una foto amb algun polític per la nostra col·lecció. Aquí es va notar sensiblement la baixa de l'Artur, que com ja sabeu, a banda de ser tot un personatge, en simbolitza molts altres. No pateixis Artur, no ens vam trovar a l'Acebes. De fet la única foto amb algú famòs durant el viatge, va ser amb un actor que coneixia l'Imma. Esperem que l'imputin i almenys haurà servit d'alguna cosa fer-la.

Després de l'abundant esmorçar i gràcies a l'empenta de l'Imma, ens vam acostar a preguntar si podíem entrar al congrés. Guardeu aquestes paraules en la vostra vitrina, perquè nocrec que torni a repetir el que diré a continuació: Ens vam trobar un polícia molt amable que ens va dir, que hi anaven grups de nens i que si volíem i hi havia plaça, ens podíem afegir al següent. Així ho vam fer, i una estona més tard ens van deixar entrar. Per desgràcia les fotos no estaven permeses, tot i així l'experiència va ser bastant interessant. A banda de veure les entranyes de la camera baixa, vam constatar com el nostre “saber estar” a millorat amb els anys; el guia, del qual tots vam reconéixer que en sabia un pou, era certament parcial en favor de l'organització del sistema democràtic estatal. Ens vam comportar i vam entendre que és la seva feina i a no ser que fos un nihilista reconegut, difícilment criticaria allò que li dóna de menjar. Després d'això vam tornar cap al Mercado de San Miguel, vam menjar i vam anar cap a atotxa per agafar el tren de tornada.

Què podem dir després d'aquests dies? Doncs que Madrid és una ciutat senyorial i interessant, que probablement no hem visitat tant com es mereix, perquè no era aquest l'objectiu. Una ciutat comfortable que, tot i la grandària, sembla prou comfortable. Un cap de setmana de desconnexió.

Per concloure dir, que en obrir aquest blog per penjar la crònica, m'han vingut al cap aquells que en altres ocasions han estat i ara no hi són, tot i que després he pensat que probablement sigui jo qui no hi és on siguin ells. En qualsevol cas, si algun d'ells es topa amb aquestes línies, una abraçada ben forta i espero que ens veiem aviat.

PD: Sóc plenament conscient que el títol no rima...