L'escola mata la creativitat

La monja Teresa Forcades en versió austríaca

Cròniques del Pal de Pluja: Festa Major de $arrià.

“Con esta cancióooon, alegría y amoor”

- ¿??¿?¿?!!..Què dius nano?

- Què passa jambo? Demà hem quedat per anar a fer un correbar, t’hi apuntes?

- Pss…Quan plegui de currar m’hi acosto.

Així comenta l’enèsima festa de la comunitat paldeplujenca, confirmant un cop més, que no fan falta gaires preparatius per fer una quedada. Vaig sortir de treballar el divendres amb el propòsit d’unir-me a aquesta gent, els quals esperava trobar-me en dubtoses condicions. Després que m’informessin que estaven a la festa major de Sarrià, (Sí, sí, aquella festa que tothom espera amb ànsia any rere any) vaig agafar el ferrocarril i em vaig plantar allà. Era la meva segona visita a Sarrià i tornava a confirmar els meus pensaments que dins d’un país i pot haver molts països diferents. En arribar l’espectacle era dantesc, aquesta gent; l’Oriol, l’Artur, l’Enric i el Jesús, portaven un pet com un gla. De fet l’Artur, mentre queia a terra, amb les últimes forces que li quedaven va intentar pintar les quatre barres amb els dits a una paret, però únicament va aconseguir tirar-se la birra per damunt.

Vam decidir pujar cap a dalt del barri, en el moment que em deien que ni tant sols havien acabat el correbar i ja els hi havia tancat la paradeta. De camí al conciertillo, vam parar uns segons, dubtant de quina era la nostra posició. Allà hi havia alguna cosa que fallava, anàvem mirant amb cara de circumstàncies al nostre voltant; les cases estaven al seu lloc, el borratxo tirat pel terra també, el policia passant comptes a un entrepà borroka, l’Olga arribant la última a la festa...Sí, tot semblava normal. Però no ho era senyores i senyors, ens vam adonar que estàvem en la pitjor edat possible, érem massa joves per les mares, i massa vells per les nenes de 13 anys que es passejaven lliurement amb el seu cartró de sangria Don Simón, del qual ara mateix se’n deuen estar recordant.

Un cop que es va comprovar el rebuig general a la proposta d’anar a la Penya barcelonista Mamá Inés, vam decidir ficar-nos a la carpa del concert (Sísí, aquesta gent tenen carpa pel concert i, a més, terra de fusta i tot!). Allà vam confirmar allò de que no és més ric aquell qui té més, sinó aquell que gasta menys, i és que al anar a comprovar el alcohol que hi havia per demanar, em vaig trobar amb Gin Giró i whiskey Cutty Sark. Em vaig decantar pel Ron Habana Club, ja que em va semblar la única cosa potable. Bé allà lo típic, els companys anar-se drogant amb substàncies vàries, els seus bailoteos diversos i el nivell d’alcoholisme pujant perillosament en aquells que havien fet el correbar.

L’Enric i l’Oriol que eren els que dominaven allà van dir que havíem de baixar cap a una altra zona. Carrer major de baixada altre cop, i ens vam endinsar en un ambient si més no pintoresc. Un carreró que tenia les cases enganxades a on estava la festa, ple de gent i on van comprovar que la professió de D.J. no està molt estesa pel barri. Allà es van escoltar atrocitats tals com “Baby girl”, o canvis de l’estil posar Cualquier Día i a continuació una cançó House, el virolai per allà al mig; un espectacle. A tot això ens va deixar l’Oriol, que va marxar a fer coses més interessants que les que fèiem allà. Jo volia tornar a comprovar la qualitat de l’alcohol que servien, i omplint-me de valor, vaig anar a la barra del carreró. Al acostar-me vaig veure una ampolla que hi deia Ron Fernando...o Santiago o un nom xungo d’aquests, i li vaig dir al cambrer mirant l’ampolla, amb cara de circumstàncies...”Possem una birra, si us plau”.

Total estàvem allà ballant els grans hits que sonaven, quan de cop van posar l’himne de Catalunya, tothom es va posar a cantar, i aprofitant la confusió, van parar la música i acabar amb la festa. Se les saben totes aquesta gent. Total, la festa va ser una cosa semblant a Cien años de soledad; va anar pujant en intensitat, i quan estàs totalment enganxat i emocionat amb el tema, s’acaba de cop i et deixa cara de tonto. Com que estem una mica sonats, vam pensar que això d’acabar la festa a les dues no era per nosaltres. Vam començar a investigar sobre les possibilitats de festa que hi havia per aquelles contrades i com us podeu imaginar, la resposta va ser “cap”. Total, vam decidir que aniríem caminant fins que trobéssim un bus nit per anar al centre, o un bar per fer una birra. Davant d’aquesta idea, l’Enric ens va mirar amb cara d’estar boig de content pel plan que proposàvem, així que va decidir quedar-se on era i deixar que els quatre penjats marxessin sols.

Total vam agafar via Augusta i de seguida vam trobar un bus que anava cap a Plaça Catalunya, en un rampell inesperat, el Jesús va decidir creuar la Via Augusta corrent, i agafar el bus que anava cap a Sant Cugat. Els altres ens vam mirar i vam dir...“Coi tu...”. Res, el nivell d’apatia era tal, que en arribar a Plaça Catalunya vam decidir agafar el bus nit cap a Sabadell. Li vam ensenyar la Zona Hermètica i Can Bustos a l’Artur i vam anar a dormir.

PD: L'Artur és viu i ha marxat pel seu propi peu a agafar el ferrocarril.