ara que hi vaig jo....

Bones!

ja que ningú penja res, seguiré amb el meu blog personal paldeplugenc...
Habitualment llegeixo un blog d'un noi que escriu temes d'actualitat de la ciutat de Rubí (la meva ciutat d'acollida), hi ha dies que planteja temes d'interessants, d'altres que no tant.

Avui m'he endut una sorpresa... es veu que ara que hi vaig jo, porten l'acadèmia d'OT 2011 a la ciutat de Rubí... serà per pujar la qualitat cultural de la ciutat? ... ¬¬

podeu llegir la notícia a "La petjada de Rubí"

Estel perdó per treure la publicitat del teu germà (El germà de l'Estel apareixerà als matins de Cat Rad amb els candidats...No us ho perdeu!

Bones!!

Ha passat un temps prudencial i la majoria de la gent ha dit la seva! El que queda clar es que la disparitat de propostes fa que algú hagi de fer un esforç xD.

Aviam...entre els diferents canals de comunicació, s'han recullit les diferents propostes:

- Estem el grup dels que tenim bastanta disponibilitat (Tot i que en el meu cas si el fem al voltant de cap d'any vindrà algun amic meu de l'Erasmus, ja que aquest any fem el cap d'any aquí). Si no m'equivoco, dins d'aquest grup es pot incloure a l'Olga, la Cristina, l'Alba Tarroc (Fins el 23 qualsevol hora) i l'Alba Casadellà (A partir del 19 quan sigui), bueno i jo. O sigui aquests compto que hi anirem sempre que no es digui cap bestiesa rollo el dia de nadal o algo així.

Després està el grup de "Ens estem fent vells/no tenim lloc per dormir i volem fer un dinar". Aquí inclouríem a uns quants que per motiu de haver d'anar a dormir lluny d'aquí doncs prefereixen fer un dinar. Aquí situaríem als següents: Marc, Imma, Estel (proposa el 19 al migdia), Kuquineta (Proposa el 22 o 23 al migdia).

Després està el grup "volem un sopar + festa, però amb restriccions": la Marta (sempre que sigui a partir de les 16:00). El Carles, el Jesus (aquests dos són els sub-grup dels que tenen examen de tècniques el dia 23 i volen que es faci aquella nit) i l'Oriol (que només podria anar a dinar si fos un divendres, i per tant prefereix que sigui sopar).

Hi ha altres grups que aposten per fer-ho a Mallorca (Juli), o que fan notar la seva conformitat amb la idea de fer un sopar/dinar (Tàtxer).

Per últim està el grup dels que no han respost a la crida...bé perquè no saben quan podran, o perquè no s'han sentit cridats com a tal (molt i molt respectable). Però vaja, veient la disparitat d'opinions, quasi que podríem començar a posar-nos d'acord d'alguna manera. Jo no tinc inconvenient en fer un dinar i un sopar (barats), però la gràcia és que hi vagi el major número de persones possibles. O sigui que si algú creu que pot cedir una mica pel bé comú que ho digui!

Apa salut a tothom!

Álvaro.

PD: Hi ha algu aquí que tingui algun conegut soci del Barça que ens pugui comprar dues entrades amb descompte pel partit de la Champions?? Ens faria un gran favor!!!Si algú més si vol apuntar, hi anirem el dimarts del pont Barça-Rubin Kazan!

Amor de germana!

Per si us interessa, avui divendres 19 de novembre a les 10h el meu germà participarà al programa dels Matins de CatalunyaRadio del Fuentes.

El van cridar per participar en la ronda d'entrevistes que faran als candidats a les eleccions al Parlament de Catalunya. Ell farà un pregunta com a investigador predoctoral...

Durant la setmana que ve hi aniran la resta de candidats, i ell també estarà per allà.

apa, ja he fet una mica de publi familiar!

salut!

Sopa de nadal

Geeeeent!!!!

Doncs com he dit al mail, aquí hi ha un bonic espai per poder opinar sobre el sopar de nadal!! Trobo que és molt millor que el mail o el Facebook...però dec ser l'únic que pensa així xDDDDDD.

Per evitar debats interminables, bàsicament aneu dient quan segur que NO PODEU anar-hi perk sino tothom dirar lo típic de "ja m'està bé". Si algú vol proposar un lloc alternatiu de Barcelona, doncs tb serà escoltat (almenys per part meva xD).

Ja direu!

L'escola mata la creativitat

La monja Teresa Forcades en versió austríaca

Cròniques del Pal de Pluja: Festa Major de $arrià.

“Con esta cancióooon, alegría y amoor”

- ¿??¿?¿?!!..Què dius nano?

- Què passa jambo? Demà hem quedat per anar a fer un correbar, t’hi apuntes?

- Pss…Quan plegui de currar m’hi acosto.

Així comenta l’enèsima festa de la comunitat paldeplujenca, confirmant un cop més, que no fan falta gaires preparatius per fer una quedada. Vaig sortir de treballar el divendres amb el propòsit d’unir-me a aquesta gent, els quals esperava trobar-me en dubtoses condicions. Després que m’informessin que estaven a la festa major de Sarrià, (Sí, sí, aquella festa que tothom espera amb ànsia any rere any) vaig agafar el ferrocarril i em vaig plantar allà. Era la meva segona visita a Sarrià i tornava a confirmar els meus pensaments que dins d’un país i pot haver molts països diferents. En arribar l’espectacle era dantesc, aquesta gent; l’Oriol, l’Artur, l’Enric i el Jesús, portaven un pet com un gla. De fet l’Artur, mentre queia a terra, amb les últimes forces que li quedaven va intentar pintar les quatre barres amb els dits a una paret, però únicament va aconseguir tirar-se la birra per damunt.

Vam decidir pujar cap a dalt del barri, en el moment que em deien que ni tant sols havien acabat el correbar i ja els hi havia tancat la paradeta. De camí al conciertillo, vam parar uns segons, dubtant de quina era la nostra posició. Allà hi havia alguna cosa que fallava, anàvem mirant amb cara de circumstàncies al nostre voltant; les cases estaven al seu lloc, el borratxo tirat pel terra també, el policia passant comptes a un entrepà borroka, l’Olga arribant la última a la festa...Sí, tot semblava normal. Però no ho era senyores i senyors, ens vam adonar que estàvem en la pitjor edat possible, érem massa joves per les mares, i massa vells per les nenes de 13 anys que es passejaven lliurement amb el seu cartró de sangria Don Simón, del qual ara mateix se’n deuen estar recordant.

Un cop que es va comprovar el rebuig general a la proposta d’anar a la Penya barcelonista Mamá Inés, vam decidir ficar-nos a la carpa del concert (Sísí, aquesta gent tenen carpa pel concert i, a més, terra de fusta i tot!). Allà vam confirmar allò de que no és més ric aquell qui té més, sinó aquell que gasta menys, i és que al anar a comprovar el alcohol que hi havia per demanar, em vaig trobar amb Gin Giró i whiskey Cutty Sark. Em vaig decantar pel Ron Habana Club, ja que em va semblar la única cosa potable. Bé allà lo típic, els companys anar-se drogant amb substàncies vàries, els seus bailoteos diversos i el nivell d’alcoholisme pujant perillosament en aquells que havien fet el correbar.

L’Enric i l’Oriol que eren els que dominaven allà van dir que havíem de baixar cap a una altra zona. Carrer major de baixada altre cop, i ens vam endinsar en un ambient si més no pintoresc. Un carreró que tenia les cases enganxades a on estava la festa, ple de gent i on van comprovar que la professió de D.J. no està molt estesa pel barri. Allà es van escoltar atrocitats tals com “Baby girl”, o canvis de l’estil posar Cualquier Día i a continuació una cançó House, el virolai per allà al mig; un espectacle. A tot això ens va deixar l’Oriol, que va marxar a fer coses més interessants que les que fèiem allà. Jo volia tornar a comprovar la qualitat de l’alcohol que servien, i omplint-me de valor, vaig anar a la barra del carreró. Al acostar-me vaig veure una ampolla que hi deia Ron Fernando...o Santiago o un nom xungo d’aquests, i li vaig dir al cambrer mirant l’ampolla, amb cara de circumstàncies...”Possem una birra, si us plau”.

Total estàvem allà ballant els grans hits que sonaven, quan de cop van posar l’himne de Catalunya, tothom es va posar a cantar, i aprofitant la confusió, van parar la música i acabar amb la festa. Se les saben totes aquesta gent. Total, la festa va ser una cosa semblant a Cien años de soledad; va anar pujant en intensitat, i quan estàs totalment enganxat i emocionat amb el tema, s’acaba de cop i et deixa cara de tonto. Com que estem una mica sonats, vam pensar que això d’acabar la festa a les dues no era per nosaltres. Vam començar a investigar sobre les possibilitats de festa que hi havia per aquelles contrades i com us podeu imaginar, la resposta va ser “cap”. Total, vam decidir que aniríem caminant fins que trobéssim un bus nit per anar al centre, o un bar per fer una birra. Davant d’aquesta idea, l’Enric ens va mirar amb cara d’estar boig de content pel plan que proposàvem, així que va decidir quedar-se on era i deixar que els quatre penjats marxessin sols.

Total vam agafar via Augusta i de seguida vam trobar un bus que anava cap a Plaça Catalunya, en un rampell inesperat, el Jesús va decidir creuar la Via Augusta corrent, i agafar el bus que anava cap a Sant Cugat. Els altres ens vam mirar i vam dir...“Coi tu...”. Res, el nivell d’apatia era tal, que en arribar a Plaça Catalunya vam decidir agafar el bus nit cap a Sabadell. Li vam ensenyar la Zona Hermètica i Can Bustos a l’Artur i vam anar a dormir.

PD: L'Artur és viu i ha marxat pel seu propi peu a agafar el ferrocarril.

AVUI COMENÇA LESTIU

Si, avui comença l'estiu. O el titol podria ser " avui a afers exteriors Facultat de Politiques , UAB.

I perquè comença l'estiu? Cullons perquè trenco la rutina del curro, al qual ja estava fart d'anar-hi... portava una setmana més 6 dies de curro sense parar ( i m'en volien colar 6), amb la qual cosa tenia unes ganes com mai de començar la UNI.

Avui he tingut una classe només, sociologia de la educació de 17-18, si he vingut ( i vindre) només per aquesta classe. Però que coi? ha estat bé la teornada a la UAB. He arrivat amb prou temps per aparcar sota la cinica. He pensat , ostia potser hi ha el cotxe del Marc per aquí... Bé el primer que he fet, com si fos un nen petit amb sabates noves... és anar a buscar la carpeta i la agenda, tot pensant que aquest curs, de osbequi donarien un traguet de Whisky . Però no, el whisky no hi era. Tampoc he vist en Jeroni...

Després d'això he donat un vol per alla les aules, a veure si veia algu conegut... tampoc, he pujat al 1r pis on faig educacció, he vist que a dos minuts per començar la classe no hi havia ningú, llavors he pensat " no fotis que he baixat per res"... el que si que he vist és que la assigantura la fa Xavier Bonal ( la primera impressió m'ha semblat bona... Estel aquest no era jefe teu??) i res... que m'he anat animant quan he vist els ( les) primeres erasmus !!!! llavors he pensat, Artur, l'estiu acaba de començar.

Apa salut!!!

Cròniques del Paldepluja des de Donosti

Eren quarts de 10 del matí d’un diumenge 12 de setembre qualsevol. Jo i l’Imma (jo a davant, perquè sóc el burro) ens disposavem a anar al País Basc. Per què? I per què no? Mireu, perquè l’Imma m’havia regalat el viatge pels meus 23 anys (malparits tots els que no m’heu felicitat encara!).

Com hi vam anar? Amb cotxe. Amb quantes hores? Moltes (sis). Vam passar per Corbins? Sí (i li vam enviar un missatge a l’Anna P). Quants cops vam parar? Un. A on? A una àrea de servei molt i molt xunga. Quants peatges vam pagar? Molts. Quants Guàrdies Civils vam veure? Tres. Quants toros Osborne vam veure? Dos. Serà tota la crònica així? Mmm... No! Jajaja!

Un cop al País Basc, Euskadi, concretament a Donostia, ja vam veure algunes pintades reivindicatives i unes quantes “ikurrinyes” que inevitablement ens van recordar casa nostra (no, ni Vic ni Manlleu, Catalunya estic parlant). Però concretament també ens va recordar al radical de l’Artur dient “son todos unos radicales y unos terroristas!” amb la veu de l’Acebes.

A Donostia mateix, no sé si el segon o tercer dia de viatge, vam entrar a un bar de tapes típic del País Basc. Va ser un gran error. Cinc tapes ens van costar molt cares! I allà vam tornar a pensar amb l’Anna P i el seu mini-tic de postguerra. Allà l’Imma i jo vam tenir una conversa molt trascendental sobre la importància de la sociologia al món, i vam pensar amb l’Anna C. Després ens vam aixecar (després de què tots els cambrers ens miressin malament per haver fotut tan escàndol i per estar-nos tanta estona ocupant una taula per només 5 tapes i 2 sidres) i vam anar a sopar de veritat. Vam anar a un antro infernal típic del País Basc i vam menjar un entrepà servit per una dona grandeta que anava mamadíssima (però no tan com en Tatxer per Sant Joan eh!!!). Però ens vam menjar els entrepans molt de gust i vam pensar: “Èèh bòòh!”. I vam pensar amb en Joan.

Vam anar a Gernika també! Recomanaria (i l’Imma ho reafirma) la ciutat perquè val molt la pena, i va en serio. Abans de començar amb una frenètica visita per tots els llocs històrics de la ciutat ens vam relaxar en un parc amb escultures de Chillida i allà vam pensar amb l’Àlvaro i el seu inimitable soroll d’ocell raro (aquell “grrruuuuuuhhh” que fa ell amb la boca quan se li para el cap). I després de fer un dinar hippie (tal i com faria l’Estel Buch) amb els embotits que aquest cop no m’havia descuidat, vam visitar la ciutat. El museu de la guerra civil (es diu museu de la pau realment) està bé, però una mica fluix. Però abans de veure el museu aquest havíem anat a veure l’arbre mil·lenari de la Sala de Juntes (allà on el Lehendakari jura el seu càrrec), que per cert, al principi el vam confondre per un altre (mireu si arribem a ser garrulos! Però nosaltres no som arbrolegs!).

A Hernani, a part de pensar amb l’Artur un altre cop (per què serà?), vam veure que la cosa no estava tan caldejada com ens pinten els mitjans. Allà hi vam fer un cafè tot parlant del conflicte basc, i amb l’Imma fent el paper de radical (i m’acaba de fotre una “colleja” ara mateix... diu que el radical sóc jo). I després vam anar a molts més pobles: Hondarribia (molt romàntic), Irún, etc... Què destacar de tots ells? Que l’Imma es va marejar una mica... (no, no va bomitar, tampoc es va marejar tant!).

I mireu, ja gairebé no vam fer res més. Tampoc cal que expliquem tots els detalls. De tornada l’Imma m’obliga a posar que vaig conduir tot el viatge. Jo no ho volia posar, però ella vol reivindicar que sóc un tossut.

I res més! Tal i com diria l’Artur: “ens veiem en el pròxim afers exteriors”.

Dades finals d’interès:

-       Irún és com Sabadell, però sense quillos.

-       Allà al País Basc també tenen unes muntanyes semblants a les de Montserrat. Les vam batejar com a muntanyes de Montsarrateak.

-       A les oficines de turisme (turismo bulengoa) ens donaven informació en català! Ja els hi voliem dir ben clar nosaltres: “we are from the onion” (aparentment aquesta broma no us haurà fet gràcia, però nosaltres ens vam partir el cul! Inclús vam demanar com es deia ceba amb basc a la cambrera mamadíssima que no hi anava tan com en Tatxer per Sant Joan).

-       El peine del viento de Chillida és espectacular! Una dona ens va fer una foto romàntica. De fet va INTENTAR fer una foto romàntica. Aquella dona no tenia PUTA idea de fer fotos (i ara l’Imma es queixa pel meu mal vocabulari: “què? Ja havies de posar un **** a la crònica perquè encara no n’hi havia cap, no?”).

-       La pensió on ens allotjavem es deia La Perla! I al costat de la nostra habitacio s’hi allotjaven uns xinos que pels crits que cardàven i per les hòsties que se sentien a la nit... feien sado segur.

-       Els conductors d’autobús són extremadament simpàtics! Sobretot els del número 26! (atenció: frase anterior feta amb sarcasme).

Aquest home és un savi!

La Catastrofe del RIF

Bones gent!!

Com anem gent?

Ja ho he posat al Facebook, però per si algu no en té o no el mira i li interessa.

Vaig llegir al suplement de la Vanguàrdia un article sobre la utilització d'armes químiques durant la Guerra del Marroc i mencionava aquest documental...El documental en sí no és una joia, però pels que no teníem ni idea del tema, és una bona introducció. Vaja ara poder ho coneixeu tots, però a mi (no) m'ha sorprés bastant.

Es veu que com a venjança de la (no) catastrofe de Annual, el rei Alfons XIII va decidir utilitzar armes químiques, i va passar a l'història amb el dubtòs honor de ser el primer en fer-les servir contra població civil. El cas és que ni el govern espanyol ni el marroquí han reconegut aquest punt.

http://www.arrhash.com/arrhash_el_documental.html

TC: TOMA BOTIFARRA!

Cròniques Madrileny(ñ) es

1r dia:

Vaig Agafar l’AVE a Sants, va ser amb un obrir i tancar d’ulls que ja estàvem al país veí. Vaig arribar a Madrid Atocha a les 10:15. El meu colega que és més despistat que jo arribava tard, temps que vaig passar donant un vol per l'estació. 1era Observació, aquella gent no parlava català…

El meu colega va venir a buscar-me. Vam arribar al seu barri. Vam agafar el metro. 1 euro!!! Si a Barcelona val 1,40!! Vam arribar a les afores de Madrid, al seu barri: Villaverde bajo, barri obrer, barri de regeton…. I més regeton. El meu amic viu amb una família de Dominicans . “ sempre posen la mateixa cançó de regeton, però jo els hi poso Led Zeppelín a fondo” Vaig pensar... això és convivència. Vam entrar al pis. A part de la família hi havia un personatge ( un amic dels dominicans)…. Que no sabria com qualificar-lo, cafre? Hooligan?: “ Ah Catalanes?? Pfff Catalanes, yo prefiero ser Indio Antes que Catalan” I jo li dic amb marcat sarcasme,” si ? indio? Esta bien ,no?”.

Ens vam fotre un bany a la piscina comunitària, vam dinar i vam baixar a Madrid centro. Que vam vistar?

Bé el primer dia el més típic. El centre. Puerta del sol, Plaza Mayor ( com la de Vic no hi ha res) … Cibeles…tot caminant per aquells carrers observava que estava a ESPAÑA. No per les banderes espanyoles als balcons, que a Barcelona se’n veuen més, sinó per tot el marxandatge i souvenirs de Espanya i sobretot, de la seleción, normal , doncs no estàvem a Suècia. Ara bé, el que potser em va sorprendre més va ser el parque del retiro, molt guapo. Ens vam parar una bona estona a observar les nenes que per allà pol.lulaven.. Ens vam assentar al centre del Parc tot donat-li la esquena al monument de Alfons XIII. Després d’això vam anar a veure el Palacio Real en el qual vam entrar de gratis per pura sort, ostres noi, es nota, vaig pensar que allo era la capital d'un regne, vaia palau!!. Vam acabar la jornada sopant al museo del Jamón. Un lloc que obren les 24 hores. Vaig pagar 7,30 per un plat combinat on destacaba el mig pollastre que em van posar i una canya.


2n Dia:

La nit anterior m’havia anat a dormir tot neguitós perquè el meu amic m’havia assegurat que a Madrid hi havia 3 seus de Caixa de Manlleu, no vaig poder dormir de la emoció de pensar que demà trobaria un bossinet de país a Madrid.

Dit i fet, després de dinar vam baixar al centro, vam haver de fer 3 canvis de metro. Al metro com que els dos tenim un to de veu fort, ens miràven , com vulguen dir “ que cojones hablan esos??” Vam baixar. I si, el gran moment va arribar, Allà estava en tota la seva esplanador…. Millor que el palau real, si , era una caixa de Manlleu. Va ser en aquest moment que , em vaig emocionar, i em va venir al cap la famosa canço... “ Nascut entre Vic i Manlleu molt tocat per la tramuntana” o deia d'una altre manera la cançó? Després d’aquella emoció, volíem anar a veure tot el bussines distric on estava també el bernabeu… però la pluja va fer presencia .




Així doncs, com que sabíem que el Prado era gratis de 18 a 20h vam fer cap allà. Vam visitar els Goyes, Velázquez, Boscos…. Em vaig fer un tip de recordar aquelles classes de Historia del Art de Batxillerat al institut de Centelles“ Vam sortir, bé ens van fer fora a les 20h. Seguidament i com que no plovia vam anar cap al Bussines distric. Allà vam veure la Castellana ( bé la vam caminar una bona estona) , vam veure les torres de Caja de Madrid ( si aquelles inclinades) … i finalment el Santiago Bernabeu. Ja era tard vam sopar per la zona. Vam entrar a un bar Típic madrileny, al costat del ministeri de defensa. Hi havia un grup d'homes veient el Getafe ( vaig pensar, en aquest pais el futbol també mou masses, i m'ho vaig apuntar a la llibreta). Vam sopar bé, unes bones tapes i un “ bocadillo de....( no, no va ser de calamars) va ser de lomo.


3er dia:

Ens Vam llevar tard, vam fer un bany i vam dinar. Tot dinant entra a la cuina el hooligan amic de la família…. I ens deixa anar “ qué!, no sabeis hablar en espaÑol?? “ En aquell moment vaig pensar dos coses 1 : “ah si, que parlem en Català” 2) I ET MERIEXES EL GARROT VIL!!!!... però no, la meva contestació va ser, ( amb cara de pocs amics) “ Si , no lo sabemos hablar” .

El 3er i ultim dia va ser un dia de visites institucionals pel matí. Vam parar primer al Congresso de los diputados. “ Jefe ( dirigint-me al poli) me puedo hacer uan foto con el leon ¿” Si todas las que quieras” I Aixa va ser. Després vam anar a Buscar la seu del PP, al carrer Genova, i algu, ( que no em coneixi ) dirà ( pq??) perquè estic malalt, vale ja està, hi havia d'anar. No, no hi havia l'Angel Abeces. Després vam fer cap a la Audiència Nacional. …….( Fem un parèntasi) PQ! CULLONS VOLS ANAR A LA AUDIENCIA NACIONAL!! si 1) No t’hi han citat 2) L’edifici no té interes. Bé …doncs…. Doncs, per si mai hi he d’anar que sàpiga on és. Al mateix carrer hi ha el Tribunal Suprem, en aquell moment vaig pensar amb en Joan Marcet ( El profe de dret).

Ara bé, la excitació va pujar quan fèiem cap al Tribunal Constitucional. Vam creuar la Plaça ( Cristo Rey) Cristo Rey?? Si si un feixista té un plaça. Però bé, finalment vam arribar al TC. Ohhh si deu meu !!!!!……. Que gran va ser quan davant una camara de Seguretat em vaig permetre fer una bona butifarra al tribunal…. En aquell moment vaig pensar, “ de part de 1.500.000 Catalans” QUE NO ESTAMOS TANT MAL!!….Però… un no ha visitat Madrid si no ha estat a la Plaza Colon. Senyors a la Plaça Colon em vaig trobar un monument al “ Descubrimiento de America” Amb una ENORME!!! ENORME!!! Bandera Espanyola, que encara ara, miro d'encuadrar a la meva petita camara.

Cap a les 17h estàvem a ATOCHA CERCANIAS, estàvem a la estació on va haver-hi una de les bombes del 11-M …. En aquell moment vaig pensar que un dia com aquell en un tren com aquell amb una gent com aquella , molta gent com nosaltres que allà estàvem, van patir un ferotge atemptat.

Aviat vam ser al Escorial. El Escorial està a 1h de Madrid. I mireu si vam anar lluny que fins i tot vam veure Vaques!!! També és destacable ( fins i tot em vaig emocionar) que la línia de tren per la que anàvem era la que portava a ÀVILA.

Del Escorial… poc a destacar, a part que es un monestir - palau enorme. A la tarda vam estar de tornada d’hora. Abans de tornar a casa vaig anar a fer la compra de rigor. Vaig entrar a una botiga de souvenirs… i vaig agafar una Tasa que posava “ ESPAÑA “ Ben adornada amb els colors de la bandera…. “ es para mi padre” – li vaig dir a la dependenta- “ me lo puedes embolicar??” seguidament.... “Perdona – diu el meu amic- nos lo puedes empapelar ? “ La dependenta encara riu ara. No va ser fins més tard que ens vam adonar que la paraula que buscàvem era “ envolver”, me'la vaig apuntar a la llibreta.

L’endemà al mati , l’AVE va anar tant rapid que a les 9:20 ja érem a Catalunya, 1,40 El metro, vaig pensar, BENVINGUTS A CATALUNYA.

Ens veiem al pròxim afers exteriors.

EN EL PRÒXIM AFERS EXTERIORS ANEM A: MADRID, ESPANYA.

Ei com anem? soc en Miquel Calçada . Després d'haver anat a Suissa i Dubai marxo demà a Madrid, Espanya el pais vei de les mil cares ens espera.

Doncs si, demà agafo l'ave a sans i em planto a Puerta de Atotxa estaré 3 dies a la capital de l'imperi. Vaig a visitar a un colega meu de batxillerat que fa temps que no veig. ja us fare unes fotos i us les penjaré per aqui amb alguna crònica. Suposo que l'angel i en miquel ja m'ajudaran. NOSE si trobo la espe ja em fare una foto amb ella i si em trobo jose mari que faig??? li faig un peto??? deu estar a cancun ara no?

Apa salut!!!

Artur.

REVOL-ART EN PERISCOPIA

Aquí teniu a me germana al festival de teatre de Pozoblanco ^^. Ja el podeu mirar tots o plouran òsties aquí...¬¬'.

Aaaai...! La ISO...!

5:50 del matí/matinada (i sí, pel qui pugui dubtar de l'existència d'aquesta hora, us asseguro jo que sí que existeix... per desgràcia...) d'un dia de cada dia d'estiu qualsevol a la bonica i idílica fàbrica el nom de la qual comença per Tarra- i acaba per -dellas, i jo amb una son a sobre que no m'hi veia de cap ull. De cop... VA ENTRAR UN PAIO AMB UNA METRALLADORA I VA COMENÇAR A DISPARAR A BULTO I EN VA MATAR A 20!!!

Ehem... Vale, òbviament és broma... El què volia dir és que de cop vaig sentir una veu que deia: "Maaarc!". Fins aquí tot correcte. Jo em dic Marc, i per tan em vaig girar (això sí, després de processar-ho tan ràpid com vaig poder) i em vaig acostar a un grupet de persones que a primera vista semblava com si tremessin una conspiració (article 17.1 del Codi Penal, dit així de passada...). M'acosto i allà reunits, a part del follet verd que veig sempre i que em diu que cremi coses, hi havia tots els treballadors de la secció on treballo actualment (secció del magatzem de matèries primeres, pesant les espècies més xungues dels aliments que surten tan macos per la tele). Una de les treballadores ens avisa: "Avui hem de mirar de fer les coses ben fetes, que passen els de la ISO... I ho hem de tenir tot ben net i tot impecable...". D'acord. Analitzem bé la frase. Amb això no m'estava pas dient que normalment les coses no es feien ben fetes, oi? Doncs quins cullons! Jo portava tot aquest temps pensant que feia les coses ben fetes, i encara va i resulta que no! Bé, no passa res, continuem...!

Doncs això, que els de la ISO van venir a fer-nos una visiteta. Jo mai havia vist tanta psicòsis col·lectiva allà al magatzem! Imagineu-vos un magatzem ple d'estanteries i palets de diferents productes diversos (entre ells Brandy, eh Artur?). És fàcil d'imaginar també que els palets rasquin els uns amb els altres i que molt sovint hi hagi vessaments, trossos de producte per terra i sacs esgarrinxats. En fí, doncs penseu que en aquell dia es vessava qualsevol cosa a terra i ja es mobilitzava tota la brigada de neteja de la fàbrica! Algo acollonant! Jo mai havia vist el magatzem en tan bones condicions i tan net...! Inclús la meva habitació està més porca! Però la història no acaba aquí (i se senten algunes veus que diuen: "oooooh! merda!").

Resulta que en una de les barreges (barreja = mescla de diferents productes del magatzem) algú de dalt (algú de dalt = peix gros) se li va acudir la brillant idea (brillant idea = mala idea) de modificar els productes de la barreja en qüestió (desconec el moti, però us animo que malpenseu tan com pugueu, tal i com vaig fer jo en aquell moment). Resulta que de cara al paper posava que hi havia uns productes, mentre que a la realitat n'hi havia un que no apareixia al paper (màgia? no ho crec). En aquest punt haig de dir una cosa que us canviarà la vida. Un home molt savi un dia va dir: "les mentides sempre s'acaben sabent tard o d'hora...". El què no sabien els de dalt és que en el seu cas va ser que la mentida s'acabaria sabent molt d'hora. I és que la tia de la ISO se'n va mig adonar (i creieu-me, no s'ha de ser massa intel·ligent...). Però eh! Tothom tranquil, que al final, i gràcies a la gran habilitat per parlar de l'encarregada i a la gran habilitat dels de dalt de fotre xanxullos raros, no va passar res i la de la ISO es va creure tot el què li deia (i de fons es va sentir un "GOOOOOOOOOOOL!!!!!!!").

I res, que va ser divertit. Per un moment vaig recordar aquella conversa amb tots vosaltres després de què haguessiu assistit a una de les conferències més ben parides de la vostra vida relacionada amb la ISO. Ho recordeu? I vaig pensar: "Marc, això els hi has d'explicar!". Mireu, el què no ha canviat és que jo continuo sense saber qui cullons era aquella noia de la ISO ni per qui cullons treballava (això sí, ara sí que sé que realment existeixen, perquè la vaig veure amb els meus pròpis ulls... i ella em va mirar... :S). Però eh! Una cosa està clara: allà tothom estava molt acollonit eh? Tothom feia realment la feina que havia de fer i tal i com l'havia de fer al milímetre! I no em direu que no és maco això?!

L'endemà va tornar tot a la normalitat.
Marc de Manlleu (Capital del Ter)

El Wisky de la victòria

Bé, escric aquest missatje per dir-vos que ahir dimarts 13/07/2010 vaig obtenir la ùltima nota del ùltim exàmen de politiques ( Economia de Espanya amb en Joan Cals, 9.5, gràcies Marc per els teus apunts, doncs han estat tot un èxit per no haver anat mai a classe. ) Dret Ad. un 7, i també dir-vos, ( als sociolegs) que el nostre estimat amic Tena , també m'ha aprovat al final. Res que després de un any de patiment ho tinc tot aprovat, i aqui és on entra en joc el titol del missatje " el wisky de la victòria". Això mateix, ahir vaig obrir un wisky JB de 15 anys i com el puto amo m'en vaig fer un assentat a la terrassa de casa.

Ara tinc un buit, pq després de tant de temps amb disclipina militar estudiant ara no se que fer... però tranquils que sense fotre res estic molt bé.

Gent d'OSONA i voltants ( resta del món) ja us dire alguna cosa per quedar... espero que vosaltres tb penseu amb mi. ja quedarem!!

Per cert vaig anar a la mani del 10J A Barna i em vaig trobar a la penya xunga de Vic ( imma i les seves amigues) i tb al sr Alvaro, entre altres persones. el resum seria: IN INDA INDEPENDENCIA!

VA res més!!!! ja ens anirem comunicant!!

salut.

per cert encara no puc confirmar la meva presència a Corbins... ja informaré.

Artur.

Cròniques del Pal de Pluja: l'Start-it

Som tots els que estàvem, però no estàvem tots els que som. Aquesta era la idea inicial dels dies anteriors a la revetlla de Sant Joan. Una revetlla que havia de posar el punt i final a la vida universitària tal i com la coneixíem, o el punt inicial a la vida post universitària.

Després de quaranta mails, un parell de pastillestes pel cor per a l’Imma i una dotzenes de mirades suspicaces per part del meu jefe, vam aconseguir arribar a un consens on clarament es va imposar la facció sociològica del grup: “Algo farem”. Aquesta frase, plena i buida de significat, que a algunes persones fa parar boges al escoltar-la, s’ha convertit al llarg del temps, en un dels recursos més utilitzats en les nostres quedades. Així amb una coordinació d’aquelles eficients a més no poder, alguns van passar al voltant de 4 hores a l’Autònoma esperant per marxar a l’Estartit. Un cop al cotxe del gran Tàtxer, els del seient de darrere, vam poder gaudir del bonic espectacle de compartir cotxe amb el Tàtxer conduint i la Cristina de copilot, fet que deixa enrere qualsevol tipus de entreteniment que us pugueu imaginar (Si, fins i tot la NHL Marc).

Després d’una bonica drecera per camins del Vallès i d’aturar-nos a comprar la pitjor coca mai vista a un super, vam arribar a l’Estartit. Allà, un cop arribats al nostre hotel de 5 estrelles, ens van dir que havíem de pujar les maletes nosaltres mateixos. Nosaltres, que tenim el nostre orgull, vam dir que per aquí no pasàvem! I vam optar per agafar un parell de parcel·les de les més barates que hi havia al càmping més proper. Un cop allà, la parcel·la on jo era, va esdevenir una metàfora perfecta del que cadascú de nosaltres havia realitzat durant la seva estada Erasmus. Mentre la Kuquineta agafava un roc i es dedicava a clavar conscienciosament les piquetes per muntar la tenda, jo bàsicament no feia res, això sí, li oferia tot el meu suport moral. Un cop el Tàtxer va acabar de muntar la seva tenda-palau i que l’Artur agafés un lloc per dormir amb poca perspectiva de futur, vam decidir fer cap a sopar.

El sopar, més enllà d’estar a punt de presenciar com les quatre cracks del sortien a ballar i cantar, pel moment, va presenciar una gran jugada del Tàtxer. Aprofitant aquests temps de Mundial, va decidir fer una incursió per la banda per tal de ficar-li un gol a la cambrera, que estava ben plantada en defensa, finalment però, al nostre amic, li va faltar definició. A aquestes alçades, us haureu adonat de la gran presència del Tàtxer en aquesta crònica, i es que, efectivament, tal i com dirien el Jesús i l’Artur, es va endur la medalla d’or amb autoritat.

Després de sopar cap a la platja, que en el sistema métrico-decimal gualtenc, estava a 10 minuts del càmping, però que en mesura sabadellenca estava a un trosaken important. Aquí vam poder gaudir d’un concert de música clàssica, amb peces de Bach en Do major, acompanyades d’unes gasoses d’allò més saludables. Fruit de l’embriaguesa que misteriosament es va apoderar de bona part dels assistents, la nit va anar pujant en qualitat. Després del ja mític “Llop”, on es va veure que aquest joc guanya bastant amb una mica d’alcohol, però acaba perdent amb un molt d’alcohol, es va poder veure un d’aquells moments pel qual val la pena aguantar cinc anys d’universitat; L’Anna, l’Imma i l’Alba fent un intent de ballar “La patata” de la trinca. Parlant en nom dels presents, he de dir que si volen netejar el seu nom com a ballarines, haurien de penjar el video original al PaldePluja, de manera que puguem comprovar quant millor que aquell dia poden arribar a fer-ho.

Bé, després d’una més que profitosa nit, vam decidir marxar de manera escalonada. En aquest moment cal dir, que tots nosaltres recordarem l’Estartit amb un bonic record d’aquesta festa, però que l’Estartit també ens recordarà a tots nosaltres. Si senyores i senyors, el trosaken important que separa la platja del càmping, va estar amenitzat pels cants hoolygans del Carles i el Tàtxer...a quarts de 6 del matí. Mentrestant l’Artur, el Joan i jo intentàvem aguantar la situació de la millor manera possible, mentre avançàvem a la Clotaken i l’Olga que tenien una d’aquelles boniques conversacions que es tenen quan un ha vist un concert de Bach i ha begut gasosa en abundància. Poc després vam arribar al càmping, on van succeir més esdeveniments ressenyables als lavabos, però com el Tàtxer ja ha estat prou protagonista, m’abstindré de relatar-los.

Al cap de 3 horetes ja estàvem tots dempeus, i al cap de mitja hora ja tornàvem estar tots en posició horitzontal a les hamaques de la piscina...Tots? No! Una persona aguantava el tirón, en fi...medalla d’or i punt. Posteriorment i després de la trista despedida del Marc, vam gaudir d’una grandíssima paella i d’una gran migdiada en una plaça qualsevol, d’un poble de cuyo nombre no quiero acordarme. Sense temps per mes, vam procedir a despedir-nos i marxar cadascú cap a casa. Cal fer un especial reconeixement a aquells que van haver de marxar en tren, perquè no tothom hi cabia als cotxes. Carles, Joan i Anna, sou uns màrtirs.

I així acaba aquesta bonica història, els nostres protagonistes es van fer grans, els sociòlegs van decidir obrir el bar que tant cops havien planejat, però aquesta decisió va ser el principi de la seva fi, car ningú va estar disposat a fer el torn dels diumenges, i misteriosament durant el torn de la Kuquineta, tendien a desaparèixer diners de la caixa. Per la resta, el Tàtxer finalment va comprar el Carrefour, el Marc va continuar treien matrícules, l’Artur va ser confós per un polític corrupte i engarjolat mentre feia una de les seves imitacions, la Cristina va aconseguir arribar a alcaldessa del seu poble i l’Alba va perdre bona part dels seus estalvis en invertir en un grup de músics belgues de nom festiu. Hmmm...posaria també el futur dels que no van venir, però se m’acaba la imaginació!

Graduació: la prèvia

Tothom assegut a la cadira i mirant endavant, tu mirant excitat cap a totes bandes, al teu costat l’Olga que és l’única cara coneguda. Penses si estaràs a l’alçada, et preguntes si has pres la decisió encertada...Segur que has fet bé començant sociologia?? Un noi que seu a prop teu et diu que es diu Joan i tot seguit es posa a parlar amb un altre que es diu Josep...no acabes d’entendre el que diuen i penses; “Aquests deuen ser d’aquells dels Erasmus que venen de fora”. Un munt de gent al teu voltant parlant català i tu pensant que t’has confós, està ple de pijos això! De cop entra un home esquifit i afirma ser el professor de Pràctiques Instrumentals I, i tu t’extranyes pensant, això i prou? No fa dos metres ni porta pas un smokin, amb el nom tant raro que té aquesta assignatura ha de ser difícil, segur que aquest home se’n sortirà? Et fixes que l’home va parlant i que les seves paraules semblen tenir un efecte somnífer difícilment soportable per tu. “Va Álvaro home...fes un esforç i concentra’t, que pensaran de tu sinó els altres?”, posca poc però els ulls et van picant i la negror de les teves parpelles agafen un interès inusitat.

De cop algú et desperta i et diu....”Tssss...desperte Álvaro, que el Cardús està parlant” i jo penso...”Doncs això mateix”, mentre em giro i veig a me mare més vermella que un tomàquet, pobre dona, ja està ben acostumada. En aquest moment veus que ningú et mira i et planteges en quin moment els teus companys et van donar com a cas perdut...

Mentre em centro en una interessant mosca que s’ha posat a l’escot d’una noia propera, penso en com seria la graduació somniada; sense tant de bombo, austera, senzilla, amb un pica-pica, unes quantes cervecetes, noies fent un stripte...Vull dir...Amb la gent que t’ha envoltat durant la carrera, que són aquells que recordaràs. Però bé, això és lo que hay, mentre vas mirant a tots aquells amb qui has estat compartint tantes coses, veus a l’Imma i l’Anna Clot plorant, al Carles enviant un sms a algun dels seus ligues i penses que hi ha coses que, per sort, no canviaran mai.

En fi, han estat cinc bonics anys, he de reconèixer que en certs moments de la llicenciatura, anava a classe simplement perquè m’ho passava d’allò més bé amb els que m’envoltaven, i que en la meitat d’assignatures no he fet tot l’esforç que hauria d’haver fet. A vegades sents que els de fora diuen que el fet s'estudiar a Barcelona els ajuda a ser més obert,s però el fet que vingui gent de fora, ajuda també als altres a trencar estereotips.

Sigui com sigui, i tot i que després encara tinguem exàmens, recordarem el dissabte com l’últim dia de la carrera, aquell moment simbòlic que tanca allò que va començar amb la classe del Rius al llunyà mes de setembre de 2005.

Jimmy Jump a la final de la Copa del Rei de waterpolo

un altre video

Bueno, finalment sembla que m'he quedat sola al blog...jejeje

Avui penjo un altre video, aquest cop és de divulgació científica, però amb sorpreses! (està en anglès, però n'estic segura que ho entendreu!)

Bon cap de setmana!

The Chemical Touch from ignasi on Vimeo.

el final de Lost

Algú de vosaltres era fan de Lost??

Jo no, però m'ha fet molta gràcia aquest video...

ATENCIÓ! Potser destrueix el final a algú que encara no l'hagi vist i el vulgui veure! (desconec si diu coses que siguin susceptibles de descobrir intringulis de la serie...)

look at me!

Television is a drug. from Beth Fulton on Vimeo.

per cert, Josep! Com tenim el nosatre video?

Concurs de sardanes a Sabadell!

No tinc paraules. El concurs de Sabadell d’enguany (toma ia! heu vist que culte que sóc? ;D) ha set amb tota probabilitat EL PITJOR CONCURS QUE HE ARRIBAT A BALLAR MAI COM A SARDANISTA QUE SÓC. I tots vosaltres pensareu: “Home, vols dir que és el pitjor? En tot cas el segon pitjor, no? Sempre hi ha algun concurs que ha set pitjor...”. Ehem... Rotundament NOOO! Sense cap mena de dubte aquest concurs passarà a la història com el concurs de sardanes més mal organitzat de tota la història sardanística mundial i interplanetària (amb el perdó de l’Àlvaro...).

El temps pintava una mica xungo, per com podíem pensar nosaltres, pobres mortals, que la magnífica organització del concurs de Sabadell no tenia previst cap pla B en cas de pluja? Però si fins i tot els de Vic tenen un bon Pla B en cas de què plogui (o sigui gairebé cada any)! Bé, sabeu què? Deixem-ho en què tenen un Pla B, com a mínim! Però aquest encara no és el cas... Havíem arribat a Sabadell força dora, cosa no massa habitual a la nostra colla, que precisament no s’enduria el premi a la màxima puntualitat (ni tampoc el premi al lideratge, ni molts d’altres...). Així que calia fer temps. Solució? Buscar un bar que s’assemblés el màxim possible o al Foment o a Ferrary’s (o inclús més infernal) i fer el cafè / tallat / suc / cervesa / clara / got / te / orxata / etc...

El temps s’estava aguantant, però... per què enganyar-nos? Plouria aviat. Tothom estava entestat en què no plouria (alguna gent inclús deia que l’Ibrahimovic era molt més bo que en Bojan, per què us feu una idea de lo errats que anaven pobres...), però jo, com a persona amb molt de seny, vaig avisar que plouria (i de passada també els hi vaig dir que en Bojan era molt més bo... pobres il•lusos...). Les apostes eren a veure si plouria abans de què acabéssim de fer el cafè / tallat / suc / cervesa / clara / got / te / orxata / etc, o si plouria després de què acabéssim de fer cafè / tallat / suc / cervesa / clara / got / te / orxata / etc. De fet era igual, com que ens agraden molt els vestits vells de sardanes (perquè a tothom li va bé de mides, a tothom li va bé el faixí, a tothom li entra la faldilla i a tothom els pantalons li corden...), ens vam anar a canviar. I... va començar a ploure! Horror! I ara què?!

En aquest moment sort en vam tenir de l’Álvaro. Ell ens va guiar cap al lloc on suposadament s’havia de ballar (i dic suposadament expressament, jo mai m’hagués pogut imaginar que allà si disputaria un concurs de sardanes, en serio...). Recordem que mentrestant no parava de ploure, i que els que portàvem espardenyes d’espart... Bé, ja us podeu imaginar què ens va passar els que portàvem espardenyes d’espart... Un cop allà a dins, només semblava que la cobla estes disposada a passar una bona estona, tocant sardanes amb ritmes de cançons que tothom coneix (des d’Els Pets fins Alaska passant per Estopa). Pobres de nosaltres...!

Un cop més o menys totes les colles érem en aquella merda de pavelló de Sabadell, ens van informar de dues boniques notícies. 1.- Es farien 4 tandes, ergo 8 sardanes (i les colles grans farien la 4rta i la 8na)! PERFECTE! GRANDIÓS! COM QUE LA GENT DILLUNS NO TREBALLA NI TÉ RES A FER, I COM QUE SABADELL ESTÀ A TOCAR DE MANLLEU!!! Grgrgrgrgr!!! 2.- S’hauria de ballar de cinc parelles! MOLTÍSSIMES GRÀCIES GENT DE L’ORGANITZACIÓ DE SABADELL PER EXCLOURE A UNA PARELLA DE CADA SARDANA! La mare que els va arribar a parir...!!! I després de sentir això jo em preguntava... REALMENT TINDRAN ELS SANTS CULLONS DE FER EL CONCURS???!!!???!!!

Senyores i senyors, SÍ. Els molt honorables i il•lustres senyors de la Unió de Colles Sardanistes (UCS) van tenir el morro i la barra de fer el concurs en aquella merda de poliesportiu. Molt bé! FANTÀSTIC! Ara tocava esperar a la 4rta sardana... Jo pensava: “Vale, ja han fet una sardana, ara el suspendran i no acabaran pas de fer la segona tanda...”. Pobres de nosaltres... Sí que vam haver d’esperar unes altres tres sardanes per tornar a ballar... I, com amb la primera, es va tornar a ballar molt bé!

I... El PUTU concurs encara no estava!!! Faltava la sardana de germanor de rigor!!! De rigor, sí, però que ni l’Àlvaro ni l’Imma (que ens havien vingut a veure expressament i així poder presenciar un concurs de sardanes en directe...) es van atrevir a ballar. Bé, no passa res, és comprensible! Ni jo hagués volgut ballar sota aquelles condicions tan macabres i infrahumanes!

En aquells moments és quan tothom pensava: “Jurats, si us plau, dieu els putus resultats que marxarem de Sabadell més cagant llets...”. I encara va i els diuen malament! Mare de déu! Vam quedar 4rts (que equival a un 2n, per qüestions tècniques que no cal que sabeu). Sort que, ja sigui per compensar-nos o perquè ja ho tenien previst, ens van donar un pica – pica a base de coca i de cava (i cal mencionar que l’Àlvaro, obrint el cava, li va fotre un hostiot amb el tap de l’ampolla a una pobre dona de no se pas quina colla que va flipar i es va cagar en la mare que ens havia parit a tots...).

I... SEMBLAVA MENTIDA! JA S’HAVIA ACABAT EL CONCURS!!! I quin concurs...!

Juas!

Bé abans que el Marc destrossi la bona imatge de Sabadell, i per aquells que no van veure Polònia el dijous...aquí teniu Sabadell surt al Polònia!!! jeje...vaaaaale ho fa pel Bustos...però el que importa és sortir encara que sigui per algo dolent xDD.

HOLA TINC MOLTA FEINA

HOLA PAL DE PLUJA, COM ESTAS?

NOMÉS DIR-TE QUE ESTIC VIU.

PERÒ TINC MOLTA FEINA.

APA JA PARLAREM.

Artur.

L'Agonia

Hola gent!

El blog... comença a morir de nou!

Fan falta noves aportacions, cròniques, idees... !!!!

Jo, per la meva part... us deixo una foto de Perpinyà, per comunicar-vos que demà gravaré un CD amb totes les fotos i el passaré perquè ruli. En Marc serà el primer de rebre'l, així que si hi ha algun problema, ÉS CULPA SEVA, ok?

1 abraçada a tots/es!! I visca el Paldepluja!!!!

i la Little Mermaid (Sirenita)??

A Shanghai!

http://www.elpais.com/articulo/cultura/sirenita/instalada/pabellon/danes/Shangai/elpepucul/20100428elpepucul_1/Tes

vam riure una rato amb aquesta notícia l'any passat...jejeje

a on aniran a celebrar els partits del Barça els Erasmus, ara?? ;)

Sopar

Bones!

Obro aquesta entrada perquè cadascú digui la seva!!

A mi em va bé qualsevol dijous, divendres o dissabte. Si és dijous no podré sortir, però que hi farem!

Va bé si és DIJOUS 29/DIVENDRES 30 o DISSABTE 1???

Cròniques del Pal de Pluja: La França Sud.

Una escapada que comença amb la perspectiva de conèixer a un Topo i veient un partit del Madrid, i finalitza parlant de porcs i amb el Marc fent rallies per Osona perquè l’Álvaro no faci tard, no pot anar bé mai de la vida, però un servidor farà el que pugui per narrar-la.
Per descriure el que va succeir de manera resumida, podríem dir que al principi havíem de ser sis, després vam passar a vuit, i vam acabar sent un munt de personatges. Francament, entre els que hi érem, els que es van representar, i els que ens vam trobar, va ser una sortida prou interessant. Centrant-nos més ens els personatges, cal que parlem de la Gàl•lia, territori uniforme on tots els seus habitants compartien vides i aventures sota el gran domini del gran Juli Sarkozyus i la llengua francesa...Com? Tota? No! Un petit llogaret de gitanos catalans sobrevivien dia rere dia a la invasió (o a la no invasió) del poble gal, afincat a les seves fronteres utilitzant tot tipus d’armes per tal de fer veure als gitanos catalans la seva superioritat. Donada la gran fama que els precedia, Miquel Rubinat Calçada i la resta d’acompanyants, van decidir acostar-se cap a les seves contrades i els territoris del voltant.
Així va ser doncs, com vuit persones; 5 nois i 3 noies, tots menors de vint-i.cinc anys i vinguts de diferents llocs de Catalunya, van decidir començar l’aventura. Sense un planning clar, van agafar dos cotxes i una furgoneta i es van plantar a Perpinyà. Allà en la nostra primera incursió dins el territori gal, vam trobar-nos amb les primeres artimanyes d’aquests entorpint el nostre camí. Un munt de senyals incomprensibles i, tot sigui dit, el mapa en mans de la persona equivocada, van acabar per fer que els nostres protagonistes es perdessin en la immensitat d’una de les metròpolis més importants que existeixen al món. Tot i així, res semblava allunyar-los del seu objectiu. Un cop trobat el palau on s’havien d’allotjar, van decidir fer una primera incursió en el territori a inspeccionar. Aquí hem de fer un primer aclariment i dir que alguns dels integrants de l’expedició esperaven trobar més integrants de la tribu dels catalans en aquelles latituds, però de seguida van constatar que s’haurien d’acostar més a l’element d’estudi per tal de veure’ls aparèixer. Així va ser, caminant caminant, i sense saber ben bé com, es van plantar al petit llogaret on només entrar-hi, s’apreciava la diferència entre uns i altres. Es va deixar palès que, certament, hi ha ocasions en les que no calen murs per deixar clara la divisió entre dos territoris.
Després d’un saborós te, portat al llogaret per visitants del sud (deixem-ho així), van decidir tornar cap a l’Alberg on es van ajuntar al voltant d’una taula, personatges tant notables com Carmen de Mairena, Jesucrist o el Pingu. En aquest punt tothom es deu preguntar... “Coi, i quina veu té el pingu?”, però ja he dit al principi que hi havia coses en aquesta escapada que eren difícilment explicables. Després que pràcticament tothom hagués encertat el personatge i el Marc tot i tenir les pistes de “És un mag”, “És dels Estats Units”, “fa desparèixer elefants” i “ell també desapareix”, no sabés que li parlàvem de David Copperfield, vam decidir plegar i deixar-ho estar.
En aquest punt on arribem a la nit, vull remarcar la meva nul·la intenció de molestar al personal amb els meus roncs. Tot i així, des d'aquí llenço un repte per a tots aquells integrants de la Comunitat Paldeplujenca, que han tingut l'immens des-honor de compartir habitació amb el Jesús o el Tàtxer durant una nit (no sigueu marranots, que no vaig per aquí òstia!). Qui guanya: la soca Tàtxer o el despertamorts Jesús? Jo em Pronuncio en favor de la candidatura del Tàtxer, ja que més enllà dels roncs, el seu son és increiblement profund. En tot cas animo a algun valent a dormir amb els dos alguna nit i constatar la diferència...i aquest valent no seré jo, per suposat.
Els dies posteriors vam intentar conèixer l’entorn de Perpinyà. El “castell” de Sauces, molt recomanable i amb un guia bastant ben parit, és un dels llocs més recomanables. Llastima que no vaig pensar en preguntar-li sobre paraules catalanes típiques de la zona per incorporar-les al meu català de tot arreu i d’enlloc. Altres llocs molt recomanables són la Cité de Carcassone, que és una miqueta turística i com tota ciutat important té mig castell tancat per obres, i els poblets que hi ha al nord de l’actual frontera amb França. Aquí, senyores i senyors, arribem al punt més important del viatge. Lloc: La plaça central de Prades, Hora: Quarts de dues, Temps: mig ennuvolat, amb una brisa prou agradable. Allà estaven els nostres protagonistes, assentats al voltant d’una taula, quan veuen aparèixer un home per darrere amb un munt de barres de pa sota els braços. Que contenta deu estar la seva mare pensaran alguns, però certament l’home ja tenia una certa edat, per tant l’única opció possible era que entre els 8 viatgers, s’havien de fotre tot aquell menjar. Al veure aparèixer els entrepans alguns van tenir cert respecte davant el repte que se’ls plantejava. Però un servidor, tenia confiança en aquell grup, i sabia que sortiríem endavant.
A aquestes alçades jo sé que l’Anna deu pensar “Oite que bé, ha passat bastant per alt lo dels porcs”. Però no amiga meva, ho he deixat pel final per poder-ho tractar amb l’atenció que es mereix. No passaré a relatar l’anècdota, perquè no seria de gaire bon gust, tot aquell que vulgui detalls, que li demani amb ella car els altres no tenim autorització per difondre-ho. Simplement li diré a la nostra amiga Corbinenca, i tant és si els altres no enteneu res, que he decidit modificar lleugerament el negoci que fa un temps tenia pensat per Corbins.

Pd: El canvi d'ordre de dies i nits, és una llicència que es pren el cronista.
Pd 2: El narrador no es fa responsable de les opinions escrites en aquesta crònica.
Pd 3: Si us plau, donat el contingut de l’última frase, prego que es treguin de l’abast de la Kuquineta tots els ganivets i objectes afilats que pugui tenir a la vora.
Pd 4: Sóc conscient que no sóc el més indicat per dir res a cap roncador, però crec que reflexo l'opinió del poble.

Per estar ben informats

EL MUNDO TODAY

Curiosa notícia al pais...

Esto es una sangría para Barcelona"
Empleados y usuarios denuncian la impunidad que impera en el metro - Casi cuatro millones de viajeros al año se cuelan
ANNA FLOTATS - Barcelona - 24/03/2010.

El vigilante de seguridad se coloca de manera estratégica detrás de una columna. Desde allí consigue ver, sin ser visto, a los pasajeros que entran y salen de la estación de Jaume I. Aun así, durante su paseo reglamentario por el andén en busca de carteristas, dos chicas se cuelan saltando los tornos. "No podemos pillarlos a todos", se resigna el agente, un vigilante veterano que pide el anonimato (su empresa no le deja hablar con la prensa). "Esto es una sangría para el Metro y para Barcelona, añade".

EL PAÍS, que durante tres días ha seguido en varias franjas horarias a 5.000 viajeros en siete paradas distintas (Jaume I, Passeig de Gràcia, Universitat, Plaça de Sants, Vilapicina, Verdaguer y Sagrada Família) observó que se colaron 216 (el 4,32%). La red de metro tiene 125 estaciones, un millar de accesos y tuvo 361,6 millones de usuarios en 2009, por lo que la muestra de 5.000 usuarios no permite realizar estimaciones fiables del fraude total. Los datos recogidos cambian notablemente entre estaciones y según los horarios. Pero sí demuestran que el fraude es un hecho común y fácilmente observable en cualquier boca de metro, mucho más que el 1,1% que reflejan los datos oficiales de la Autoridad Metropolitana del Transporte (ATM).
Franqueando los tornos por arriba y por abajo, entrando por las puertas reservadas para la salida, pasando detrás de otro pasajero que sí marca el abono o viajando con la tarjeta de jubilados cuando todavía no se han cumplido los 65 años son algunas de las formas de colarse más utilizadas por los 3,9 millones de usuarios que viajan cada año sin billete en el metro, según la estimación que la ATM obtiene al calcular el porcentaje de los que no llevan billete (o lo llevan inadecuado) sobre el total de viajeros requeridos por los revisores.
Transportes Metropolitanos de Barcelona (TMB) trata de poner freno al fraude empapelando la mayoría de estaciones con carteles provocadores que rezan: "¿Te crees muy listo? Tú mismo", seguido de una retahíla de advertencias, consecuencias y castigos por viajar sin billete.
"Pues sí, soy muy listo. Si no veo seguratas, me cuelo. Lo llevo haciendo muchos años y me han pillado dos veces, así que me sale bastante a cuenta", confiesa un joven tras burlar los tornos de la parada de Jaume I.
Los vigilantes de seguridad hacen lo que pueden, pero no dan abasto. "Si nos ven, puede que los que pretenden colarse desistan, pero de todos modos, estamos desbordados. A la que me despisto un rato, se pueden colar 10", reconoce otro agente, que admite estar más pendiente de los carteristas que del fraude."Controlar a los que se cuelan", dice un agente de estación, "es tarea de los revisores", que hacen controles en grupos de cinco o seis para evitar que los viajeros a los que se reclama el billete respondan de modo violento.
El problema es que sólo hay 59 para las 125 estaciones que tiene la red. "La gente se cuela porque lo ve fácil, no porque no tenga dinero", afirma Estel Mas, de 45 años, usuaria en paro que dice abonar siempre su billete. Como el joven Ferran Ramoneda, que, aunque paga, opina que el transporte público "debería ser gratis". El precio del billete, demasiado alto para algunos -el billete sencillo cuesta 1,40 euros y la tarjeta de 10 viajes, 7,85-, es precisamente es la justificación más habitual que dan los incívicos para defender lo que hacen. Otros, sin embargo, dejaron de comprar el billete hartos de ver tanta gente colándose a su lado con impunidad total. "Es que al final me siento tonta", explica una mujer después de atravesar las puertas de la estación de Vilapicina detrás de otro usuario.
Algunos han decidido echarle ironía a la impotencia. Ángel Sáenz, un jubilado de Iberia de 67 años que se disponía a validar junto a su hija Victoria el billete en la estación de Fabra i Puig, vio hace unos meses como cuatro jóvenes de estética skin que iban con un perro sin atar se saltaban los tornos. A sólo cuatro metros, un empleado del metro hizo ver que no se había enterado. "Entonces mi padre decidió colarse también", recuerda Victoria. "Me quedé de piedra. Nunca le había visto hacer algo así". El mismo empleado, que había permanecido mudo hasta entonces, decidió intervenir: "¡Oiga, que tiene que pagar!", gritó. Victoria aún se ríe cuando recuerda lo que dijo su padre: "¡No, hombre, si yo voy con los del perro!' El del metro se quedó tan pasmado que no dijo nada".
Cuando los vigiliantes ven a alquien que trata de colarse, lo invitan a comprar el billete y sólo lo sancionan "si se niega a pagar". Los viajeros sorprendidos en el vagón o los pasillos sin billete sí son penalizados con entre 50 y 600 euros. Otro vigilante cuenta que, a veces, hacen la vista gorda. El sábado compartió servicio con un inspector que se ablandó ante dos mujeres que se estaban colando. "Le dijeron que no tenían dinero, que sus pensiones no daban para más, y finalmente las dejó pasar".
Información de M. Álvarez, F. Arroyo, C. S. Baquero, H. Belmonte, A. Castedo y D. Himelfarb.

Les aparences enganyen..

Si us arriba la notícia per alguna altra via... desconfieu dels vostres sentits, si us plau. A Vic no tothom és així... xD

I bé... que els màxims accionistes de la UVic... són els de Caixa Manlleu, algun poder deuen tenir, no?

La UVic reparteix fuets al saó de l'Ensenyament

Avui comença el Saló de l’Ensenyament i la Universitat de Vic hi és present per donar-hi a conèixer la seva oferta acadèmica per al curs 2010-2011: 24 graus, 13 màsters universitaris i 7 programes de doctorat. Com a novetat, enguany tots els estudiants que demanin informació de la UVic se’ls obsequiarà amb un fuet, que porta per lema “A Vic hi ha coses molt bones!”.

Aquesta acció s’ha portat a terme amb Casa Riera Ordeix, que des de 1852, elabora una de les llonganisses més típiques de Vic.

La universitat de Vic també serà present al Saló Futura -dedicat als Màsters i Postgraus-, que se celebra divendres i dissabte i a la mostra Recerca en Acció.

http://news.uvic.cat/2010/03/17/la-uvic-reparteix-fuets-al-salo-de-lensenyament/

"Ciutadans i ciutadanes...la tornem a tenir aquí!"

POLÍTICA | Declaraciones de Rosa Díez
'La culpa del fracaso escolar es del Govern, sólo se preocupa del catalán'


La diputada nacional y líder de Unión, Progreso y Democracia (UPyD), Rosa Díez, ha culpado al Govern del índice de fracaso escolar de Baleares, que, según señaló, está 10 puntos por encima de la media estatal, al entender que el Ejecutivo autonómico únicamente está "preocupado" por realizar una defensa del catalán.

Durante un acto "de reafirmación democrática" a las puertas del Parlament y ante más de una treintena de personas, Díez hizo referencia al "ataque a la libertad" que sufren, según su opinión, los ciudadanos de las Islas a la hora de elegir la lengua en la educación de sus hijos. Así, destacó que "una lengua no tiene derechos", sino que éstos sólo los pueden ostentar los ciudadanos.

Díez, quien lamentó que haya "decenas de personas imputadas" entre los políticos baleares y calificó al archipiélago como "la milla de oro de la corrupción", exigió que se celebren elecciones anticipadas en las islas para que se devuelva a la población la "capacidad para actuar" y poner fin a esta situación de "anomalía democrática".

En este sentido, remarcó que se debe "dejar hablar" a los ciudadanos "porque es una situación insostenible" y los políticos únicamente "están a lo suyo" mientras la deuda de Baleares es del 15 por ciento del Producto Interior Bruto (PIB), cuando en España es del 12 por ciento. "Deuda que pagarán sus hijos y nietos e hipotecará nuestro futuro", manifestó a las personas que estaban congregadas.

También destacó que en la Comunidad Autónoma en la que más ha crecido el número de parados de larga duración es en Baleares, puesto que la cifra "se ha multiplicado por 17".
Ninguna condena del Parlament al intento de agresión

El acto tuvo lugar frente a las puertas de la Cámara como acto de protesta ante el hecho de que ningún grupo parlamentario balear haya respondido a la petición de UPyD para que se realizase una condena formal del intento de agresión que Díez sufrió en la Universidad Autónoma de Barcelona.

Según lamentó el portavoz del partido, Juan Luis Calbarro, ningún partido se "ha interesado en la libertad de expresión, están ocupados renovando la Mesa del Parlament a través de cambalaches".

Por ello, entendió que los otros partidos han "desconectado con la realidad" de forma que "no están para servir a los ciudadanos, sino para sus cosas". No obstante, UPyD "no es para hacer de partido bisagra, ni para intercambiar cromos".
Partidos que sólo hablan 'para sus hooligans'

En este mismo sentido se manifestó Díez, quien consideró que los políticos de las Islas "no se corresponden con los ciudadanos". Así, señaló que, además de la crisis económica, existe una "de valores" que deriva en que las instituciones cada vez están más alejadas de los ciudadanos. El "riesgo" reside en que "pasen de la política", algo que "no les importa a los partidos tradicionales porque sólo hacen el discurso para sus 'hooligans'".

Asimismo, la líder de UPyD animó a los presentes a que "no se resignen" a votar a los partidos que "ya les han defraudado" y consideró que los numerosos casos de presunta corrupción aparecidos en el archipiélago son debidos a que "no hay una justicia independiente" que actúe de forma "eficaz y rápida", concluyó.


http://www.elmundo.es/elmundo/2010/03/12/baleares/1268416758.html

Per que de vegades la realitat NO supera la ficció.

Primer de tot...si algú ha d'anar a la uni...QUE NO HI VAGI!!!! Perquè està tot tancat!

Bueno...Avuí gent ha passat tot allò que tot nen ha volgut que passés algun cop a la seva vida, però certament li ha falta algo...He arribat a classe enmig d'una impactant nevada a Barcelona (que jo sàpiga, el primer cop que neva a Barcelona en els darrers 23 anys i 11 mesos). Per a un noi vallesà i intrèpid com jo (A Sabadell he vist nevar 4 o 5 cops ja xD), això semblava poca cosa, però ja quan anava amb el ferrocarril per l'alçada de collserola i tal, he flipat, tot, i quan dic tot és TOT!!!! completament blanc!!! una passada!!! Bueno he arribat a classe i ens hem estat tots mirant per la finestra tota l'estona, l'Autònoma blanca...i amb poca gent la veritat...

Bueno, el gran moment, el somni de tot nen ha arribat quan un bon home ha trucat a la porta, entra i diu..."aviam...haurieu d'anar sortint que es cancel·len les classes"...Però ho haveu vist??? Què és això??? Ni crits desesperats, ni gent correns, ni sang i fetge...un pallús amb cara d'Administratiu, sense gens emotivitat...Però weno, quan he sortit i he vist tota la uni tancada, i tothom fent via cap al tren, ha estat una mica impactant. No he pogut evitar un petit somriure al veure al Pedraken sortir del bar de la cívica, direcció a la Facultat...us ho imagineu??? i siiii, per una extranya raó...es quedés sitiat a la uni??? aishhh...somiar és gratis

En fi gent, una experiència això, l'estació de ferrocarrils ha petar de gent, i el primer cop que veig que la neu cualla a Sabadell.

http://www.3cat24.cat/video/2756590/politica/Boicot-a-Rosa-Diez

Carnaval 2010

Jo també vull fardar de disfressa...
La meva des de luego que no estava tan currada com la vostra però a mi em va molar molt.. :P

apa, ens veiem demà al cafè! :)

Carnaval 2010!

Sobren les paraules
:D

dubte

Ei gent!

Aqui orbitant lluny de la uni...les classes del segon semestre comencen aquesta setmana??

Visca Política comparada I de 3r!!

Per cert, que tal el carnestoltes?? va faltant una crònica dels incondicionals.... Marc, aquest any de què anàveu? i la resta? us vau disfressar? hi ha documents gràfics?

Apa, salut a tothom i bon inici de setmana!

Cròniques del PaldePluja: Garrot Vil in concert.

Ring-Ring…”Què dius nano? Jo soc aquí al Punt Blau…Sí, després quedem per anar a veure el Barça…Ahir? Vaig anar a Manlleu...què perquè????”

Perquè companys? Doncs perquè som una colla de malalts i punt. Perquè només a nosaltres se’ns acudeix anar a l’únic concert de Garrot Vil en el que s’ha de pagar i on els altres dos grups eren totalment infumables. Perquè tot i així, vam marxar de casa de l’Artur dient: “osti que guapo anem a Manlleu a veure Garrot Vil”.

Sí senyores i senyors, ja quan vaig arribar a Sant Cugat i vaig veure que hi havia 5 o 6 mossos fent el pamplina vaig pensar que això no podia anar bé. Total, un basc, dos lleidatans i dos de la vegueria de Barcelona i l’Àrea Metropolitana, que com a element identitari no sé si triunfa gaire, però ens hi haurem d’anar acostumant. No us parlo pas d’un acudit d’aquells que acostumen a representar els estereotips de cada lloc, on diríem que el basc va conduir el cotxe 80 kilometres sense benzina o al de Sabadell li cau la pell, us parlo del viatge en cotxe cap a Seva.

Després del breu, però agradable pas per ca l’Artur, l’equip de malalts va posar rumb a Vic....sí...ves el que havíem de fer per no arribar massa aviat a Manlleu. Què podem dir de Vic sense recórrer a l’Anglada i la pudor que hi fa, o la pudor que fa l’Anglada? Doncs que hi ha moltes peles i que el gust musical de determinats cercles socials, és més que discutible. Després del breu sopar a un bar on hi havia una penya un tant peculiar, i donat que la que havia de guiar era l’Imma, vam decidir sortir amb temps cap a Manlleu. Ara algú encara es preguntarà, “collons i van arribar a l’hora?”, però la majoria no, deveu donar per suposat que vam fer tard. Vam estar fent tombs per allà una estona considerable, i per fi em va semblar entendre lo de “Capital del Ter”, semblava tenir dimensions com per poder arribar fàcilment del Pirineu a l’Estartit.

Durant aquesta passejadeta vam passar pel gran barri de l’Erm de Manlleu, per a tots aquells que imaginaven un Manlleu ple de catalans de cap a peus, direm que en Teo ja no va a la granja a jugar amb els animals, ara viu a l’Erm, es punxa droga i li agraden les pastis. Francament, tot i que el pihipisme i el polítics pixapins venguin als de Vic i Manlleu com intolerants per votar a la Plataforma, la situació no és pas de “multiculturalisme guay”. Cuando el rio suena, agua lleva, que es diu en castellà, o There is no smoke without fire, en anglès, no fa falta esperar que aquell personatge arribi a governar una localitat perquè els nostres representants públics s’ho prenguin més seriosament. En tot això, arribem al gran centre cívic Frederica Montseny, escenari que a partir d’avuí ascendeix a nivell de profeta per a la religió paldeplujenca. Allà, després de contribuir amb un petit delme de tres eurets, vam entrar a la sala on destacàvem clarament, no perquè la liésim gaire (que també), sinó perquè, ple ho estava, sí...però d’aire, perquè de gent no gaire. Però va ser això un impediment perquè el concert fos un èxit? No senyores i senyors, els tres components del grup ho van donar tot pels seus fans i van tocar tant els seus clàssics, com Epitafi o Narcòtics, com d’altres noves. El concert va arribar al seu punt àlgid amb la cançó on parlaven de violar unes monges...A partir d’aquí la cosa només podia anar cap avall, i no només per la qualitat musical, sinó també per l’alçada dels músics, que a dures penes havien presenciat els Jocs Olímpics de Barcelona (els d’estiu, evidentment).

Un cop acabat el concert, vam fer cap a Vic altre cop, on vam constatar allò dels gustos musicals de que parlava al principi. Al gran local de la Torratxa, on la música que hi havia no feia gaire honor a un local, que fixeu-vos si era net, que no tenia ni lavabos a dins! Bueno després d’unes 3 hores a dins d’aquell bonic antro, (aproximadament, per aquells que hagin llegit la Muntanya màgica, ja saben que la percepció subjectiva del temps no té perquè ajustar-se a la realitat) vam decidir que era hora de marxar. Vam passar una estoneta a un bonic bar, del qual no recordo el nom, però al que francament no m’importaria tornar-hi, hi havia bon rollet. Sobre el que va passar a dins, ho resumirem amb dues idees: Pits i porc vietnamita...que cadascú deixi volar la imaginació cap allà on vulgui. Total, després d’un primer amago de retirada, vam acabar a una disco de la qual no recordo el nom, però que, tot i que sembli paradoxal, no era la “Disco”...vaja que n’hi ha dos en tot Vic i no me’n recordo del nom de la que vam anar. Allà vam fer el cubata de rigor, però francament les forces començaven a abandonar als fidels i voluntariosos parroquians, i prova d’això va ser l’estampa del Ion i el Jesús esperant fora al costat del fogonet. Dit això, cadascú a sobar que eren prop de les 5 i ja tocava.

A les 10:15 en peu, i després d’un cafetó i unes pastetes patrocinades per la mare del Marc (dóna-l’hi les gràcies i una abraçada de part nostra, que s’ho va currar molt), cap a Sant Cugat que hi falta gent. En aquest punt és important que reviseu el que he posat a la primera frase i que tingueu present que l’Álvaro s’havia llevat a les 7 el divendres. Un cap de setmana més les meves parpelles han desafiat les lleis de la física i s’han mantingut obertes tot el temps que ha calgut.