La religió

Retrat social de Flintshire.

Si m’haguessin preguntat alguna cosa sobre Flintshire abans de venir, probablement hagués respost que tenia pinta d’estar per Anglaterra, o potser amb algun tipus de ironia referida a la poca transcendència que podia tenir aquest lloc en la meva vida.

Ara em trobo amb que Flintshire es el lloc on treballo, que no on visc. D’entrada trobem que Flintshire es un comtat, County en anglès i que habitualment trobar-se la finalització –shire ens indica que es un comtat. Lligant caps ja podem arribar a la conclusió que, efectivament, Flintshire es el comtat d’una “ciutat” que es diu Flint. Tot i així Flint no destaca per tenir una gran importància dins la regió. De fet Buckley, el lloc on jo treballo, te mes habitants que Flint, tot i que cap de les dues arriba a 20.000 habitants.

De fet, tot i que pugui semblar contradictori, aquesta dispersió dificulta en part el treball. Al haver-hi tants nuclis de grandària semblant, tot sembla esta dispers i almenys un cop cada dos o tres dies, un es veu obligat a anar a un altre poble per algun motiu. Tot i que, en el meu cas, això es molt interessant perquè puc veure els diferents nuclis mes de prop, pels treballadors d’aquí no te pinta de ser gaire pràctic. Tot això tenint en compte que aquestes persones tinguin cotxe, ja que el transport públic es clarament deficitari. Espero no escoltar mai mes res sobre la puntualitat britànica, cada dia que plou mes de quatre gotes, el meu bus s’endarrereix entre deu i quinze minuts en un trajecte de trenta-cinc.

Gracies a les diferents reunions que he pogut tenir amb gent que treballa en el dia a dia de la integració a la zona, he pogut fer un petit retrat inicial de la situació. Ens trobem en un comtat on predomina la classe treballadora, on probablement pel tipus de feina que s’ofereix, es troba una presencia molt important de immigrants. Entre els diferents col·lectius de immigrants, destaca el polac, que te Gal·les i per extensió Gran Bretanya com una de les destinacions mes habituals. Això ha provocat que en aquesta zona es creï una imatge negativa dels immigrants d’Europa de l’est, a la qual s’ha d’afegir la islamofòbia que esta present a bona part d’Europa a l’actualitat.

Com en molts altres llocs, aquí també trobem alguna black sheep que s’ha encarregat de avivar la flama de l’odi envers determinats col·lectius. A manca d’una, en tenim dues aquí, el British National Party (BNP) i la English Defence League (EDL), que darrere d’un discurs que per desgracia els Catalans ja coneixem, s’encarreguen de crear divisió. Imagineu-vos si el mon es petit que un dels lemes principals del BNP es British jobs for British Workers.

Com ja hem dit abans, Flintshire es caracteritza per tenir una economia fonamentada en el sector industrial, on entre altres companyies destaca la fabrica encarregada de la construcció d’ales per a alguns models de l’Airbus. Doncs be, evidentment els immigrants van a viure a aquelles poblacions properes als polígons, que es on precisament es concentra la població autòctona amb menys recursos. Com ha passat en altres indrets i en altres moments de la historia, els primers ha començar els aldarulls son els que senten perillar la seva situació social, els que amb o sense motiu creuen que el nou col·lectiu social suposarà una amenaça per a ells.

Aquest panorama ens condueix a una de les localitats on m’ha portat el projecte on hi col·laboro fent de becari; Shotton, on hi ha una representació de Community First, encarregats de diversos aspectes socials.. En aquesta població, d’uns 6.000 habitants, s’ajunta tot allò que hem vist en aquest escrit. Això va portar a una concorreguda manifestació el vint-i-dos de gener d’aquest any on l’EDL va convocar a unes cent persones per a protestar en contra dels immigrants en general i els musulmans en particulars. En aquest cas la flama va ser encesa per la compra d’un local per tal de instaurar un Community Center per a musulmans, que segons l’EDL era una mesquita encoberta. Fos el que fos, els integrants d’aquesta manifestació van decidir que no quedava prou be en l’horitzó de la ciutat, així que aquell mateix dia la van cremar i ara mateix no hi ha mes que un solar.

El que crida l’atenció és que mai s’havien produït aldarulls per aquesta zona i líders religiosos de les diferents congregacions de la zona, van sortir al pas dient que la majoria dels manifestants no provenien de la zona. En el vídeo a continuació podeu veure algunes imatges de la manifestació:

Mirant el vídeo hi ha una cosa que crida tremendament l’atenció. Protestar contra la immigració i els musulmans a Shotton, que es una població de Gal·les i fer-ho amb banderes angleses, es una paradoxa tant gran que gairebé podríem qualificar d’esperpèntica.

Una de Castles!

Instal·lat a Llangollen on estic passant les meves dues primeres setmanes, he pogut gaudir de la tranquil·litat que dóna un petit poble gal·lès d’uns 3000 habitants. Sobre l’arribada no cal fer grans comentaris, vam aterrar a Liverpool, un autocar ens va portar cap al poble i cap a casa de l’Allison i el Gerry que són els que m’acullen a casa seva. Les classes tampoc han aportat més que el fet d’omplir unes quantes hores del dia i així passar l’estona. Sobre els companys, doncs de moment tothom ve amb ganes de conèixer gent i treballar.

Més enllà d’això, que no és res gaire interessant per a ser explicat aquí, he pogut viure un exemple de la importància que poden arribar a tenir els símbols. Entre classe i classe i pinta i pinta, he pogut visitar dos castells en els darrers dies; el de Dinas Brân i el de Conwy. A continuació us mostro una foto de cadascun d’ells.

D’entrada crida l’atenció el fet que un d’ells està pràcticament derruït, i únicament són visibles alguns trossos de diverses parets, així com un tros de torre. En canvi, l’altre manté bona part de la seva estructura en peu i el poble al peu de castell és la localitat emmurallada més gran d’Europa, per davant de Carcassone. La visita a tots dos llocs val bastant la pena, is worthy que dirien per aquí, però tot i que la majoria de població es quedaria amb el de Conwy, simbòlicament és molt més important l’altre; el de Dinas Brân.

Si algú s’ha parat a observar els noms, haurà vist que un d’ells té nom Gal·lès i l’altra no. D’aquí sorgeix en part la meva reflexió, el de Dinas Bran va ser construït per gal·lesos i és un dels dos únics castells dels quals queda alguna part en peu, que ha estat construït pel poble autòcton d’aquestes terres. L’altre en canvi, va ser construït per Edward I que durant el seu regnat, al segle XIII, va convertir el nord de Gal·les en poc menys que un bosc de castells, per tal de mostrar el domini anglès, sobre el recentment conquistat territori. De fet, va voler fer tants castells, que va estar a punt de fer fallida. Va haver de reduir el número de soldats als castells perquè no tenia diners suficients per a pagar el sou dels que originàriament estaven contemplats. Això sí, quan ell viatjava pel seu territori, podia fer-ho amb una cohort de més de dues-centes persones. Els seus castells simbolitzaven la defensa perfecte, un mur infranquejable pels gal·lesos, que ja anteriorment tenien la batalla de rius i mar perduda.

El castell de Dinas Brân pot semblar molt més antic, però de fet va ser construït només uns 30 o 40 anys abans que el de Conwy. En aquest cas, a dures penes conserva més que mitja torra, part de la muralla i la planta d’una part de castell, però tot i així quan es mira des de Llangollen reflecteix com havia de imposar en el seu dia. Tot i ser reconegut com un monument històric, presenta un abandonament total en comparació amb l’altre. Mentre el de Conwy està rodejat de turistes durant bona part de l’any, el de Dinas Brân porta a un exercici de reflexió interna. La sol·litud d’unes quantes pedres, que es mostren com una metàfora del que pot ser la societat actual; importa més la forma que el fons.

Us explicaria també la meva visita al museu nacional de la pissarra, però pretenc que sigui mínimament interessant i que no marxin el(s) poc(s) lector(s) que pugui tenir això.

Gal·les, la prèvia.

La meva nova destinació és Gal·les, així d’entrada sona a verdor, rugby i el Príncep hereter de la corona britànica. Francament em resulta el més desconegut dels quatre territoris britànics de les illes, fet que pels que em coneixen ja saben que és un element molt seductor.

Sobre les motivacions a l’hora de marxar cal assenyalar les nul·les oportunitats laborals que s’han presentat fins ara i com no, el fet de disfrutar de viure en un altre país. Com alguns que em coneixen saben, jo valoro molt el fet de tenir una experiència formativa a l’exterior, element que a opinió meva està infravalorat per les empreses d’aquest país nostre, que presenta un immobilisme provincià entre els seus treballadors que frega l’esperpent. No tant per la falta de voluntat (que també) sinó per la poca preparació lingüística dels ciutadans de l’Estat. De fet, tal i com diu aquest article del New York Times, menys d’un 5% dels graduats en dret, enginyeria i econòmiques, tenen una capacitat real de treballar en anglès (a baix).

En definitiva, un cop entomes el cop de ser integrat dins de la “generació perduda” (generació molt perduda en cas d’haver estudiat Ciències Socials), et preguntes: punyeta, i que fem? És un element important, després de la frustració ha de venir la reacció. Un cop descartat el fet d’afiliar-me al PSC de Sabadell, et poses a observar la situació i veus que l’atur a tant a Catalunya com a Espanya es situa al voltant del 20%. Si algú es vol animar a buscar la taxa d’atur entre els joves de 20 a 30 anys que la busqui, jo no soc tant masoca, no vull plorar.

Dit això, quan et proposen anar a Gal·les i veus que la taxa d’atur és del 8,4% i és la més alta dels quatre territoris principals del Regne Unit (a sota), et fa tenir pocs dubtes sobre la idoneïtat laboral del moviment. Evidentment no vull entrar en una batalla de xifres, ja que com a sociòleg estaria fent el ridícul si volgués simplificar un anàlisi del mon laboral a través de la dada d’atur. Això és el que feia el PP de l’època d’Aznar per a dir que Espanya anava de puta mare. Tot i així, la diferència entre totes dues xifres és digna de consideració. En definitiva, tot i que, quasi tothom que em coneix sap que quan parlo acostumo a abusar de la ironia, el sarcasme i dels dobles sentits. Potser si que haurem de començar a pensar en emigrar a altres contrades.

Les pegues per marxar són vàries, sobretot la gent que deixes aquí, que al final és la que dóna sentit al que fas i la possibilitat que mentre estàs fora et surti una oportunitat laboral aquí, però crec que el fet de viure fora durant uns mesos, compensa les pegues. És com uns droga, quan tastes el "viatjar" tal i com jo l'entenc, no com un reguitzell de monuments i tendes de roba sinó com un passeig per una ciutat desconeguda, ja no pots parar.

Per a aquells que esperaven llegir alguna cosa més de Gal·les, ja escriuré alguna cosa quan m’hagi introduït una mica més dins de la seva cultura. De moment només puc afegir que he recordat que Tom Jones és de Gal·les, no us queixareu!

(Ney York Times).

http://www.nytimes.com/2011/03/30/world/europe/30iht-spain30.html?_r=2&pagewanted=1&sq=Spain&st=cse&scp=2

(Wales online).

http://www.walesonline.co.uk/news/welsh-politics/welsh-politics-news/2011/02/17/wales-unemployment-higher-than-rest-of-uk-91466-28185119/

amb il lusio

amb il usio

Nou esport!

apa penya, per riure una mica...que la situació actual fa plorar força! ;)

"Catalunya, poble decadent"

Res, estic aquí enfeinat amb el projecte del Màster, però no m'he pogut estar de citar aquí un fragment del llibre "Catalunya, poble decadent" escrit per l'il·lustre (per dir alguna cosa) Josep Anton Vandellós, allà pel 1935.

"No volem fer ara cap afirmació sobre la conveniència o inconveniència de la immigració per Catalunya, però aquesta sola constatació que acabem de fer sobre la migradesa del caudel propi en el corrent vital ha de desvetllar, a tothom que pensi en el futur de la nostra terra, un pregon pesimisme. Utilitzant el mateix símil que abans, veiem com el líquid més dens ha d'acabar per matisar el més feble que es troba al fons del recipient peninsular. Si Catalunya tingués fronteres la pressió de fora arribaria a trencar-les i produiria una invasió violenta. Com que no en té, la invasió pacífica té lloc cada dia i un exèrcit foraster de 20.000 o 25.000 homes ves cada any a augmentar el contingent aliè. [...] Sort en tenim si només ens fixem en el progrés material, d'aquesta invasió pacífica formada avui dia principalment per gent no catalana, però si ens preocupen com a catalanistes per tot el patrimoni espiritual del nostre poble, la cultura i el caràcter de la nostra gent, ens ha de fer meditar aquesta transformació de Catalunya en una mena d'Estats Units en petit, amb tots els avantatges i els inconvenients que això comporta."


Com es pot apreciar, hi ha temes que van i tornen.

Politòlegs? Politicòlegs? Polititòlogues?

l'Albert Pla ens treu de dubtes avui a l'Ara!

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Politolegs-politicolegs-politicastres_0_496150429.html

(és la versió premium, amb registre gratuït hi podeu accedir fàcilment!)

Manuel Bustos nomenat membre de la comissió Bilateral Infraestructures

"Representar el meu pais" Bustos indepe? xDD.

Ascens!!

VISCA EL SABADEEEEEELLL!!!!!!! A 2ªA!! L'Any que ve us vull veure a tots al primer partit a casa :P!

Imma esteu fotuts eh...
http://www.elpais.com/articulo/reportajes/xenofobia/echa/raices/elpepusocdmg/20110529elpdmgrep_3/Tes

La setmana que ve fem una birra eh!

PD: El Terrassa està a 3ª divisió..."No hase falta que dise nada más".

musiqueta

i ara, un mica de música!

Sardanes amb Ceba.

Estava jo assegut al sofà de casa, allò semblava un diumenge qualsevol; veient pelis horribles al menjador de casa, esperant que arribés el vespre per veure com el Barça pràcticament assegurava el títol de Lliga davant de l’Espanyol. El destí, o millor dit el Marc, em tenia prepara’t un pla especial per aquell dia.

Va sonar el telèfon, era el Marc que enviava un sms avisant que tot i el fracàs de l’any anterior, la colla Encís de Manlleu, tornava a participar a la Diada sardanista de Sabadell, que té lloc el diumenge que precedeix al dia de la Salut, festa local que es celebra el segon dilluns de maig. Em vaig acostar a la preciosa i extraordinària plaça de Sant Roc de Sabadell, on el Marc i la seva colla ja es preparaven pel que havia de ser una tarda gloriosa per la colla. Es van situar al costat d’uns que anaven de taronja que...Vaja, pobres van fer el que van poder.

Van ballar diverses sardanes, jo com a bon expert després d’anar a dos concursos de sardanes en la meva vida, podia seguir perfectament l’activitat de la diada; hi va haver dos gols anul•lats per fora de joc i tres expulsats. Després de la primera sardana vaig tenir l’oportunitat que tot un expert com el Marc m’anés explicant tot d’elements que d’altra manera se m’haurien escapat. A més vam comptar amb l’inestimable ajuda d’un bon home de Terrassa, aficionat del Sevilla, que va dir una cosa així com que la colla de Manlleu era la millor, però que era una llàstima perquè l’uniforme era “Musho Betis”. El Marc que és un bon home va intentar enraonar amb l’home fent-li veure que el verd i blanc eren els colors de la colla. Jo directament vaig pensar que l’home estava pirat i vaig preferir que no m’argumentés una afirmació a l’alçada dels grans líders i polítics de l’història.

El concurs va continuar, del resultat només cal comentar que els de Manlleu van guanyar als de Vic. (Marc, era així com em vas dir que ho posés ¿no?). Si us penseu que aquí acaba la part important de la tarda, esteu molt equivocats. El Marc va veure al Bustos per la plaça fent campanya, i en un moment de lucidesa va proposar que ens féssim una foto amb ell. En un moment encara més lúcid jo vaig dir...”Vale vaig a demanar-li”. Total, ens vam acabar acostant i ell com a bon polític en campanya no es va negar. Aquí va jugar un paper super important la Laia, que és la millor reportera gràfica del món i va fer una foto increïblement bona. Bueno, el Bustos que a més de ser alcalde de Sabadell es president de la Federació de Municipis de Catalunya, va intentar fer gala del seu càrrec, conversant amb el Marc i la Laia. Al primer li va encomanar que li donés records al Pere Prat, l’Alcalde de Manlleu i a la segona, després d’escoltar que era de Llavaneres va dir... “Ah....Sí, bueno no està gaire lluny”. De mi evidentment va dir que era el millor dels tres per ser de Sabadell.


El concurs en sí no va donar gaire més de sí, però no puc deixar escapar per comentar una curiosa anècdota. Ja sabeu que jo intento no citar aquelles situacions incòmodes que poden afectar a gent externa a la comunitat paldeplujenca, però en aquest cas...Vaja ho acabo fent sempre, però en aquest cas encara amb mes raó, s’ha de fer un anàlisi acurat de la situació. La situació era la següent, s’estaven repartint els premis a dalt de l’escenari, una a una les diferents colles anaven recollint els premis de part d’en Bustos. En aquestes van cridar a l’Encís perquè pugés, entre els que van pujar hi havia una noia, a la qual podem anomenar X o podem anomenar Laura, que davant de la demanda del Bustos de donar-li records de part seva a l’alcalde de Manlleu, va respondre amb una frase que a partir d’aquell dia passa a l’història de la nostra comunitat; “Vale...de part de qui?”. Tot i que després ella em va dir que l’Alcalde no s’havia immutat, hagués estat bonic veure la cara que va posar l’Alcalde després d’aquesta lapidària frase.

Evidentment, amb la situació actual a Sabadell, on el PSC molt probablement tornarà a repetir alcaldia en solitari o amb el PP, CIU té un candidat que no convenç i les CUP tenen opcions d’avançar a ERC+Reagrupament raspant alguna de les dues un regidor, no crec que en Bustos recordés aquell incident durant més de 2 minuts, però en ocasions està bé fer veure als polítics que no són el centre del món. Des d’aquí vull fer una crida perquè li donem del títol de Doctora Honoris Causa de la Universitat paldeplujenca a la Laura.

Posteriorment vam anar a sopar altre cop a la pizzeria del Viena de Sabadell. Diguem que un restaurant on el millor és l’edifici, vol dir que no és un bon restaurant. Aviam si un altre any tenim més temps i diners i podem anar a algun altre lloc. Tot i així ens haurem de passar per Manlleu a fer un bon sopar, ja que em van dir que pel mateix preu que en aquell Viena, ens podem fotre un fart de menjar. Només cal dir el dia i ja està.

Des d’aquí només vull afegir que tot aquell qui pugui s’apunti a allò de Sant Joan i que si teniu l’ocasió, tot aquell que no ho hagi pogut fer mai, vagi a veure una Diada sardanista que és una bonica i agradable manera de passar un diumenge.

Manlleu a TV3

Estimada comunitat del paldepluja! Només era per fer-vos saber una notícia d'especial rellevància informativa...

http://www.tv3.cat/videos/3446890/A-les-portes-de-lanticiclo-i-la-calor

Vale, ja està, això és tot...
Marc, Paldeplujaevents, Manlleu

En Marc a TV3

Apreciats i apreciades lectors/es del paldeplujaevents,

Malgrat la comunitat paldepluja es vagi fent petita i més petita, em dirigeixo als quatre gats que el llegeixen (i que després el comenten… perquè llegir-lo sense comentar-lo és traïr els estatuts paldeplujencs ja fixats des de fa molt de temps) per a donar-vos una notícia (una bona notícia).

Ahir dia 1 de febrer de 2011, a les 11:47 del matí (aproximadament) un manlleuenc va fer una aparició estel·lar al programa Els Matins de TV3. Sí, el senyor Marc Palau i Castañe va assistir al programa del senyor que porta 1501 dies darrera les pantalles durant matins sencers, opinant (a tort i a dret, dient veritats i també fal·lacies), fent política, fent emprenyar la Rahola, i, en definitiva, presentant Els Matins de TV3!

Perquè? Doncs en motiu dels 1500 programes, Josep Cuní va proposar d’obrir les portes del programa i convidar a quatre ciutadans a la tertúlia de cada dia i 20 persones a debatre amb la Rahola. En Marc va sol·licitar de participar-hi i... de 500 trucades que van rebre van escollir quatre tertulians (dels quals dos ja eren jubilats) i 20 persones que sortissin a la secció de la Rahola.

On va anar? El van destinar a la secció de la Rahola perquè en Marc estudia dret i no està jubilat encara (ni tampoc viu a Helsinki, viu a Manlleu. I l’únic noi jove que va assistir a la taula dels tertulians vivia a Finlàndia i, es clar, per molt que ens faci ràbia a tots i a totes... Helsinki és més exòtic que Manlleu: ohhh....). Tot i que ja no li feia tanta il·lusió, finalment va decidir d’anar a viure l’experiència, visitar el plató de TV3 i veure’s les cares amb la Pilar Rahola.

Què va passar? Quan va ser el moment, en Josep Cuní va donar la benvinguda a la Pilar i a tots els 20 participants del debat. La Raola i en Julivert van fer una intervenció d’uns minuts, un cara a cara dels seus i al cap d’un moment ja van donar veu als assistents al programa. Què dir d’aquella mitja hora?

• Un 90% dels que van parlar van dir solemnes bestieses: la majoria anava a criticar o a lloar la feina de la Raola i prou. Alguns es declaraven admiradors d’ella i d’altres li feien preguntes. Tal i com va dir en Cuní: “això sembla el “Tengo una pregunta para usted, senyora Rahola”.

• Un 80% dels participants eren majors de 50 anys. Aquí, un cop més, es demostra que la joventut no compta per res.

• D’aquest 20% de joves: només hi havia una noia que va dedicar-se a fer propaganda d’una associació. Missatge? Dones ens hem de moure.

• En Marc va xupar càmera durant un 90% de l’estona que va durar l’espai. 

• La intervenció d’en Marc formava part del 10% que no van dir solemnes bestieses. Felicitats Marc! Era complicat intervenir en un context de banalitats tal i com ho vas fer tu. Et vas mostrar respectuós i també crític, i vas aportar una idea interessant!!!!
  

Bé doncs, us deixo amb el video perquè vosaltres mateixos pogueu comprovar el que s’ha dit aquí. Si voleu repescar la intervenció d’en Marc, està als minuts 24 -26.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3346291

PD1. En aquesta crónica no hi ha cap atac (ni directe ni indirecte) a la ciutat de Manlleu. La comparació entre Helsinki  i Manlleu no vol ser una ofensa a cap manlleuenc: quan no hi ha color, no hi ha color.

PD2. Gràcies a l’Álvaro per haver fet la feina bruta de buscar el vídeo al tres a la carta i buscar el minut exacte on el nostre estimat Marc va fer la seva aparició.

PD3 exclusivament dirigit a en Marc: Vols C’s? Vols alternatives Marc? Jo tinc la resposta que has demanat als quatre vents, la resposta a la pregunta que has fet pública a la televisió pública del nostre estimat país. Hi ha un alternativa, una sola C al món: l’alternativa és Vic; ciutat de canvi i de progrés. Deixem-nos de capitalitats i d’utopies! Que Vic ens doni resposta als nostres dubtes, a la crisis económica, a les altes taxes d’atur juvenil! Si senyor, fem Vic! fem païs!!!!

Mossos d'Esquadra a CSI NY (7x12 Holding cell)

Aquí teniu, senyores i senyors, la visió que tenen els del CSI dels mossos d'esquadra. Com tothom sap, els mossos tenen nom de mexicà (Héctor Vargas), accent sudamericà parlant castellà, són la policia de Barcelona i van jugar un paper clau en la investigació dels atemptats de l'11-M a Madrid.

Encara hi ha qui es queixa que algunes persones relacionen Catalunya amb el Barça i Messi! Doncs encara sort, almenys aquests saben que existeix. En fi, després del múltiples atemptats orquestrats en aquest video de menys de dos minuts, no entraré a comentar el fet que el mosso no parli català, ja que això, de fet, és la única cosa que és fidel a la realitat.

El paldepluja acabarà morint...

Rumba Rave "banquero" en el Santander

Una iniciativa d'uns sevillans, que van anar a una sucursal del Banc Santander i van ballar una cançó anomenada "Banquero" a l'interior.