Cròniques del Pal de pluja: El partit; Barça - Rubin Kazan.

Abans de començar amb la crònica, i per aquells que no tinguin ganes de llegir-la, només dir que aquella nit vam comentar que estaria bé fer un viatget o sortideta durant la setmana interesemestral, ni que siguin 3 dies, per tal de liarla una mica. Es va proposar Lisboa, però qualsevol destinació no gaire llunyana estaria bé.

• En tota festa, com en tot bon partit de futbol, hi ha jugadors que destaquen més que d’altres. Com ja us podeu imaginar, aquest va ser el cas del pasta dimarts dia 20…Si, dimarts, perquè ja està bé de discriminacions, el déu Mart també té dret a que honorem el seu dia de la setmana anant de festa. Bé, tal i com deia, hi va haver una persona que va destacar per sobre dels altres, va obrir joc per tot el camp, fent jugar els seus companys. Tot i així, com que la resta vam fer el que vam poder, no escriuré un monogràfic sobre l’Imma, “La Ronaldinha de la Plana”, perquè aquest podria assolir mesures de Tesi Doctoral.
  Però, no avancem esdeveniments, tot i que sembli mentida, la festa no era l’objectiu de la quedada. El fet és que al voltant de les 19:45, ens vam trobar a la parada de metro més propera al camp. En nom del Marc, l’Artur i meu vull fer esment de la conspiració que hi ha als voltants del Camp Nou, on tot de gent vestida amb la samarreta del Barça camina d’una banda cap a l’altra intentant que suïs i t’hagis d’aturar assedegat a fer una birra. Per sort però, uns nois espavilats com nosaltres, vam aconseguir trobar el punt de trobada, situat a 100 metres d’on havíem sortit del metro. Després d’aquest apunt, ens vam trobar tots i es van començar a escoltar paraules com “xorreo”, “pallissa”, “birra”, “russes”, si us dic que al Camp Nou no venen alcohol, us podeu imaginar quina de les premisses és la única que es va complir. Si senyores i senyors, a la cinquena graderia i rodejats de russos vam veure un autèntic partidàs, un no parar, unes passades increïbles, un gol darrere l’altre...en resum, una merda, més dolent que la peli dels diumenges a Antena 3. Mentre l’Imma s’indignava, l’Artur deia allò de “És motiu de sese”, l’Anne reclamave que entrés lo Bojen i el Carles es fixava per la seva vora en coses més interessants que veure, l’únic gran optimista era el Marc:
  - “Va collons que encara podem guanyar!!!!”
  - “Marc tio...calla ja i demana’t un altre whisky”
  El fet és que vam perdre, si. Som gafes, si. Però mirem-ho pel costat bo, ara que s’ha posat de moda Pepe “el brujo”, podem vendre els nostres serveis al Florentino i treure’ns una pasta.
  Bé, després del partidàs, va començar la festa amb una d’aquelles frases mítiques que acostumen a ser el preàmbul d’una gran nit: “va, fem una birra i cap a casa”. Total, com una d’aquelles grans peces musicals, la festa de dimarts passat és difícilment expressable en paraules. Una bona imatge per simbolitzar l’assumpte, és el fet que en entrar al primer antro que vam trobar, sec a la taula i em trobo que era l’únic que havia demanat birra, i direu “doncs quina merdaken”. Doncs no, amics i amigues, els malalts aquests anaven per feina, i ja tenien tots preparats amb el seu cubata. En fi, com que no volia ser menys, vaig optar per unir-me al club, mentre el Marc demanava el seu segon whisky. Bé, mentre sortien projectes de tota mena; des d’agafar un cotxe a l’endemà i marxar a Granada, fins a decidir, qual ordre maçònica, qui havia de ser el següent President de la Generalitat, va arribar l’hora de tancar.
  Podeu pensar, els malalts aquests marxarien a casa en aquell moment, però no, com a bons malalts vam decidir cercar un antro estil Testosterone per Barcelona. “Són unos indeseables” anava dient l’Artur, i si, tenia tota la raó, ja que tots els propietaris ens anaven tancant la porta dels seus bars als nassos, fet que no va ser inconvenient per a la colla que, com el partit bolxevic va canviar el seu nom per comunista, van passar de malalts a borratxos, o si més no a malalto-borratxistes.
  Sí senyors, ens vam plantar a la plaça reial i vam entrar al Sidecar que estava mig buit. Si algú pensa que això podia ser un obstacle, cal que tingui en compte que teníem a l’arma secreta; l’Imma, i és que fins ara he evitat mencionar-la en excés, però els seus millors minuts de joc van ser aquí. Va aconseguir fer ballar a mitja sala i va estar a prop de convèncer el DJ de que en una sala de música Dance, posés Nirvana, però fins i tot per ella, tot no és possible. I els altres? Doncs a banda d’emborratxar-nos una micona més (que no és poca feina), l’Artur i el Marc conversaven amb dues noies que havia conegut l’Imma per allà, el Carles no picava la canya d’una noia molt voluntariosa que volia aprendre a ballar i l’Anna...hummm...no se que feia, però segur que reia.
  Total, el temps va anar passant i, efectivament, també vam xapar el sidecar. Sortim, mirem el rellotge i...no se quina hora era, però molt tard. Us haureu adonat que conforme passa la nit, la descripció dels esdeveniments va sent encara més llastimosa, i és que el narrador no és pas omniscient coi, també portava una taja del mil. En fi, després de que part del grup xerrés a la sortida amb altres malalts i de rebutjar amablement la proposta de les dues noies mencionades anteriorment per continuar la festa (Sí...es que hi ha gent molt malalta pel món), vam optar per marxar cap a casaken. Una hora més tard, poc abans de les set, l’Álvaro arribava a “Sabadell-Rambla” i es creuava amb una dona d’uns cinquanta anys, totalment arreglada i amb una gran vitalitat. Ens mirem tots dos als ulls; de persona a zombie, i probablement ens va creuar el mateix pensament pel cap: “No et fa vergonya estar en aquestes condicions a aquestes hores?”. Vaig arribar a casa, vaig mirar el rellotge (7:00) i vaig recordar que tenia classe a les 8:30, així que vaig optar per posar el despertador a les 11:45.
  Del que van fer els altres, prefereixo no fer-ne esment, car com moltes altres coses en aquest món, aquesta festa també va tenir un component cíclic, i allò que havia passat de malaltia a borratxera, va tornar a esdevenir malaltia.
  
  Estadístiques del partit
  - Jugadora del partit: Imma.
  - Gols: 0 (almenys que el narrador sàpiga).
  - Targetes vermelles: 2; Agüelo 1, per no obrir els dimarts. Carles 1.
  - Whiskys: Marc 4, Álvaro 1.
  - Lesionats: El meu fetge, i apostaria a que el de tots.
  - Absències: Tots aquells que llegiu la crònica i no hi fóssiu.

Pd: Vull deixar esment del fet que votaré a qualsevol partit polític que garanteixi que cada setmana tindrà una hora de cap de setmana més. Com s'ha agraït dormir una hora abans d'anar a treballar.