Cròniques del PaldePluja: Garrot Vil in concert.

Ring-Ring…”Què dius nano? Jo soc aquí al Punt Blau…Sí, després quedem per anar a veure el Barça…Ahir? Vaig anar a Manlleu...què perquè????”

Perquè companys? Doncs perquè som una colla de malalts i punt. Perquè només a nosaltres se’ns acudeix anar a l’únic concert de Garrot Vil en el que s’ha de pagar i on els altres dos grups eren totalment infumables. Perquè tot i així, vam marxar de casa de l’Artur dient: “osti que guapo anem a Manlleu a veure Garrot Vil”.

Sí senyores i senyors, ja quan vaig arribar a Sant Cugat i vaig veure que hi havia 5 o 6 mossos fent el pamplina vaig pensar que això no podia anar bé. Total, un basc, dos lleidatans i dos de la vegueria de Barcelona i l’Àrea Metropolitana, que com a element identitari no sé si triunfa gaire, però ens hi haurem d’anar acostumant. No us parlo pas d’un acudit d’aquells que acostumen a representar els estereotips de cada lloc, on diríem que el basc va conduir el cotxe 80 kilometres sense benzina o al de Sabadell li cau la pell, us parlo del viatge en cotxe cap a Seva.

Després del breu, però agradable pas per ca l’Artur, l’equip de malalts va posar rumb a Vic....sí...ves el que havíem de fer per no arribar massa aviat a Manlleu. Què podem dir de Vic sense recórrer a l’Anglada i la pudor que hi fa, o la pudor que fa l’Anglada? Doncs que hi ha moltes peles i que el gust musical de determinats cercles socials, és més que discutible. Després del breu sopar a un bar on hi havia una penya un tant peculiar, i donat que la que havia de guiar era l’Imma, vam decidir sortir amb temps cap a Manlleu. Ara algú encara es preguntarà, “collons i van arribar a l’hora?”, però la majoria no, deveu donar per suposat que vam fer tard. Vam estar fent tombs per allà una estona considerable, i per fi em va semblar entendre lo de “Capital del Ter”, semblava tenir dimensions com per poder arribar fàcilment del Pirineu a l’Estartit.

Durant aquesta passejadeta vam passar pel gran barri de l’Erm de Manlleu, per a tots aquells que imaginaven un Manlleu ple de catalans de cap a peus, direm que en Teo ja no va a la granja a jugar amb els animals, ara viu a l’Erm, es punxa droga i li agraden les pastis. Francament, tot i que el pihipisme i el polítics pixapins venguin als de Vic i Manlleu com intolerants per votar a la Plataforma, la situació no és pas de “multiculturalisme guay”. Cuando el rio suena, agua lleva, que es diu en castellà, o There is no smoke without fire, en anglès, no fa falta esperar que aquell personatge arribi a governar una localitat perquè els nostres representants públics s’ho prenguin més seriosament. En tot això, arribem al gran centre cívic Frederica Montseny, escenari que a partir d’avuí ascendeix a nivell de profeta per a la religió paldeplujenca. Allà, després de contribuir amb un petit delme de tres eurets, vam entrar a la sala on destacàvem clarament, no perquè la liésim gaire (que també), sinó perquè, ple ho estava, sí...però d’aire, perquè de gent no gaire. Però va ser això un impediment perquè el concert fos un èxit? No senyores i senyors, els tres components del grup ho van donar tot pels seus fans i van tocar tant els seus clàssics, com Epitafi o Narcòtics, com d’altres noves. El concert va arribar al seu punt àlgid amb la cançó on parlaven de violar unes monges...A partir d’aquí la cosa només podia anar cap avall, i no només per la qualitat musical, sinó també per l’alçada dels músics, que a dures penes havien presenciat els Jocs Olímpics de Barcelona (els d’estiu, evidentment).

Un cop acabat el concert, vam fer cap a Vic altre cop, on vam constatar allò dels gustos musicals de que parlava al principi. Al gran local de la Torratxa, on la música que hi havia no feia gaire honor a un local, que fixeu-vos si era net, que no tenia ni lavabos a dins! Bueno després d’unes 3 hores a dins d’aquell bonic antro, (aproximadament, per aquells que hagin llegit la Muntanya màgica, ja saben que la percepció subjectiva del temps no té perquè ajustar-se a la realitat) vam decidir que era hora de marxar. Vam passar una estoneta a un bonic bar, del qual no recordo el nom, però al que francament no m’importaria tornar-hi, hi havia bon rollet. Sobre el que va passar a dins, ho resumirem amb dues idees: Pits i porc vietnamita...que cadascú deixi volar la imaginació cap allà on vulgui. Total, després d’un primer amago de retirada, vam acabar a una disco de la qual no recordo el nom, però que, tot i que sembli paradoxal, no era la “Disco”...vaja que n’hi ha dos en tot Vic i no me’n recordo del nom de la que vam anar. Allà vam fer el cubata de rigor, però francament les forces començaven a abandonar als fidels i voluntariosos parroquians, i prova d’això va ser l’estampa del Ion i el Jesús esperant fora al costat del fogonet. Dit això, cadascú a sobar que eren prop de les 5 i ja tocava.

A les 10:15 en peu, i després d’un cafetó i unes pastetes patrocinades per la mare del Marc (dóna-l’hi les gràcies i una abraçada de part nostra, que s’ho va currar molt), cap a Sant Cugat que hi falta gent. En aquest punt és important que reviseu el que he posat a la primera frase i que tingueu present que l’Álvaro s’havia llevat a les 7 el divendres. Un cap de setmana més les meves parpelles han desafiat les lleis de la física i s’han mantingut obertes tot el temps que ha calgut.