Cròniques del Pal de Pluja: La França Sud.

Una escapada que comença amb la perspectiva de conèixer a un Topo i veient un partit del Madrid, i finalitza parlant de porcs i amb el Marc fent rallies per Osona perquè l’Álvaro no faci tard, no pot anar bé mai de la vida, però un servidor farà el que pugui per narrar-la.
Per descriure el que va succeir de manera resumida, podríem dir que al principi havíem de ser sis, després vam passar a vuit, i vam acabar sent un munt de personatges. Francament, entre els que hi érem, els que es van representar, i els que ens vam trobar, va ser una sortida prou interessant. Centrant-nos més ens els personatges, cal que parlem de la Gàl•lia, territori uniforme on tots els seus habitants compartien vides i aventures sota el gran domini del gran Juli Sarkozyus i la llengua francesa...Com? Tota? No! Un petit llogaret de gitanos catalans sobrevivien dia rere dia a la invasió (o a la no invasió) del poble gal, afincat a les seves fronteres utilitzant tot tipus d’armes per tal de fer veure als gitanos catalans la seva superioritat. Donada la gran fama que els precedia, Miquel Rubinat Calçada i la resta d’acompanyants, van decidir acostar-se cap a les seves contrades i els territoris del voltant.
Així va ser doncs, com vuit persones; 5 nois i 3 noies, tots menors de vint-i.cinc anys i vinguts de diferents llocs de Catalunya, van decidir començar l’aventura. Sense un planning clar, van agafar dos cotxes i una furgoneta i es van plantar a Perpinyà. Allà en la nostra primera incursió dins el territori gal, vam trobar-nos amb les primeres artimanyes d’aquests entorpint el nostre camí. Un munt de senyals incomprensibles i, tot sigui dit, el mapa en mans de la persona equivocada, van acabar per fer que els nostres protagonistes es perdessin en la immensitat d’una de les metròpolis més importants que existeixen al món. Tot i així, res semblava allunyar-los del seu objectiu. Un cop trobat el palau on s’havien d’allotjar, van decidir fer una primera incursió en el territori a inspeccionar. Aquí hem de fer un primer aclariment i dir que alguns dels integrants de l’expedició esperaven trobar més integrants de la tribu dels catalans en aquelles latituds, però de seguida van constatar que s’haurien d’acostar més a l’element d’estudi per tal de veure’ls aparèixer. Així va ser, caminant caminant, i sense saber ben bé com, es van plantar al petit llogaret on només entrar-hi, s’apreciava la diferència entre uns i altres. Es va deixar palès que, certament, hi ha ocasions en les que no calen murs per deixar clara la divisió entre dos territoris.
Després d’un saborós te, portat al llogaret per visitants del sud (deixem-ho així), van decidir tornar cap a l’Alberg on es van ajuntar al voltant d’una taula, personatges tant notables com Carmen de Mairena, Jesucrist o el Pingu. En aquest punt tothom es deu preguntar... “Coi, i quina veu té el pingu?”, però ja he dit al principi que hi havia coses en aquesta escapada que eren difícilment explicables. Després que pràcticament tothom hagués encertat el personatge i el Marc tot i tenir les pistes de “És un mag”, “És dels Estats Units”, “fa desparèixer elefants” i “ell també desapareix”, no sabés que li parlàvem de David Copperfield, vam decidir plegar i deixar-ho estar.
En aquest punt on arribem a la nit, vull remarcar la meva nul·la intenció de molestar al personal amb els meus roncs. Tot i així, des d'aquí llenço un repte per a tots aquells integrants de la Comunitat Paldeplujenca, que han tingut l'immens des-honor de compartir habitació amb el Jesús o el Tàtxer durant una nit (no sigueu marranots, que no vaig per aquí òstia!). Qui guanya: la soca Tàtxer o el despertamorts Jesús? Jo em Pronuncio en favor de la candidatura del Tàtxer, ja que més enllà dels roncs, el seu son és increiblement profund. En tot cas animo a algun valent a dormir amb els dos alguna nit i constatar la diferència...i aquest valent no seré jo, per suposat.
Els dies posteriors vam intentar conèixer l’entorn de Perpinyà. El “castell” de Sauces, molt recomanable i amb un guia bastant ben parit, és un dels llocs més recomanables. Llastima que no vaig pensar en preguntar-li sobre paraules catalanes típiques de la zona per incorporar-les al meu català de tot arreu i d’enlloc. Altres llocs molt recomanables són la Cité de Carcassone, que és una miqueta turística i com tota ciutat important té mig castell tancat per obres, i els poblets que hi ha al nord de l’actual frontera amb França. Aquí, senyores i senyors, arribem al punt més important del viatge. Lloc: La plaça central de Prades, Hora: Quarts de dues, Temps: mig ennuvolat, amb una brisa prou agradable. Allà estaven els nostres protagonistes, assentats al voltant d’una taula, quan veuen aparèixer un home per darrere amb un munt de barres de pa sota els braços. Que contenta deu estar la seva mare pensaran alguns, però certament l’home ja tenia una certa edat, per tant l’única opció possible era que entre els 8 viatgers, s’havien de fotre tot aquell menjar. Al veure aparèixer els entrepans alguns van tenir cert respecte davant el repte que se’ls plantejava. Però un servidor, tenia confiança en aquell grup, i sabia que sortiríem endavant.
A aquestes alçades jo sé que l’Anna deu pensar “Oite que bé, ha passat bastant per alt lo dels porcs”. Però no amiga meva, ho he deixat pel final per poder-ho tractar amb l’atenció que es mereix. No passaré a relatar l’anècdota, perquè no seria de gaire bon gust, tot aquell que vulgui detalls, que li demani amb ella car els altres no tenim autorització per difondre-ho. Simplement li diré a la nostra amiga Corbinenca, i tant és si els altres no enteneu res, que he decidit modificar lleugerament el negoci que fa un temps tenia pensat per Corbins.

Pd: El canvi d'ordre de dies i nits, és una llicència que es pren el cronista.
Pd 2: El narrador no es fa responsable de les opinions escrites en aquesta crònica.
Pd 3: Si us plau, donat el contingut de l’última frase, prego que es treguin de l’abast de la Kuquineta tots els ganivets i objectes afilats que pugui tenir a la vora.
Pd 4: Sóc conscient que no sóc el més indicat per dir res a cap roncador, però crec que reflexo l'opinió del poble.