Cròniques del Pal de Pluja: l'Start-it

Som tots els que estàvem, però no estàvem tots els que som. Aquesta era la idea inicial dels dies anteriors a la revetlla de Sant Joan. Una revetlla que havia de posar el punt i final a la vida universitària tal i com la coneixíem, o el punt inicial a la vida post universitària.

Després de quaranta mails, un parell de pastillestes pel cor per a l’Imma i una dotzenes de mirades suspicaces per part del meu jefe, vam aconseguir arribar a un consens on clarament es va imposar la facció sociològica del grup: “Algo farem”. Aquesta frase, plena i buida de significat, que a algunes persones fa parar boges al escoltar-la, s’ha convertit al llarg del temps, en un dels recursos més utilitzats en les nostres quedades. Així amb una coordinació d’aquelles eficients a més no poder, alguns van passar al voltant de 4 hores a l’Autònoma esperant per marxar a l’Estartit. Un cop al cotxe del gran Tàtxer, els del seient de darrere, vam poder gaudir del bonic espectacle de compartir cotxe amb el Tàtxer conduint i la Cristina de copilot, fet que deixa enrere qualsevol tipus de entreteniment que us pugueu imaginar (Si, fins i tot la NHL Marc).

Després d’una bonica drecera per camins del Vallès i d’aturar-nos a comprar la pitjor coca mai vista a un super, vam arribar a l’Estartit. Allà, un cop arribats al nostre hotel de 5 estrelles, ens van dir que havíem de pujar les maletes nosaltres mateixos. Nosaltres, que tenim el nostre orgull, vam dir que per aquí no pasàvem! I vam optar per agafar un parell de parcel·les de les més barates que hi havia al càmping més proper. Un cop allà, la parcel·la on jo era, va esdevenir una metàfora perfecta del que cadascú de nosaltres havia realitzat durant la seva estada Erasmus. Mentre la Kuquineta agafava un roc i es dedicava a clavar conscienciosament les piquetes per muntar la tenda, jo bàsicament no feia res, això sí, li oferia tot el meu suport moral. Un cop el Tàtxer va acabar de muntar la seva tenda-palau i que l’Artur agafés un lloc per dormir amb poca perspectiva de futur, vam decidir fer cap a sopar.

El sopar, més enllà d’estar a punt de presenciar com les quatre cracks del sortien a ballar i cantar, pel moment, va presenciar una gran jugada del Tàtxer. Aprofitant aquests temps de Mundial, va decidir fer una incursió per la banda per tal de ficar-li un gol a la cambrera, que estava ben plantada en defensa, finalment però, al nostre amic, li va faltar definició. A aquestes alçades, us haureu adonat de la gran presència del Tàtxer en aquesta crònica, i es que, efectivament, tal i com dirien el Jesús i l’Artur, es va endur la medalla d’or amb autoritat.

Després de sopar cap a la platja, que en el sistema métrico-decimal gualtenc, estava a 10 minuts del càmping, però que en mesura sabadellenca estava a un trosaken important. Aquí vam poder gaudir d’un concert de música clàssica, amb peces de Bach en Do major, acompanyades d’unes gasoses d’allò més saludables. Fruit de l’embriaguesa que misteriosament es va apoderar de bona part dels assistents, la nit va anar pujant en qualitat. Després del ja mític “Llop”, on es va veure que aquest joc guanya bastant amb una mica d’alcohol, però acaba perdent amb un molt d’alcohol, es va poder veure un d’aquells moments pel qual val la pena aguantar cinc anys d’universitat; L’Anna, l’Imma i l’Alba fent un intent de ballar “La patata” de la trinca. Parlant en nom dels presents, he de dir que si volen netejar el seu nom com a ballarines, haurien de penjar el video original al PaldePluja, de manera que puguem comprovar quant millor que aquell dia poden arribar a fer-ho.

Bé, després d’una més que profitosa nit, vam decidir marxar de manera escalonada. En aquest moment cal dir, que tots nosaltres recordarem l’Estartit amb un bonic record d’aquesta festa, però que l’Estartit també ens recordarà a tots nosaltres. Si senyores i senyors, el trosaken important que separa la platja del càmping, va estar amenitzat pels cants hoolygans del Carles i el Tàtxer...a quarts de 6 del matí. Mentrestant l’Artur, el Joan i jo intentàvem aguantar la situació de la millor manera possible, mentre avançàvem a la Clotaken i l’Olga que tenien una d’aquelles boniques conversacions que es tenen quan un ha vist un concert de Bach i ha begut gasosa en abundància. Poc després vam arribar al càmping, on van succeir més esdeveniments ressenyables als lavabos, però com el Tàtxer ja ha estat prou protagonista, m’abstindré de relatar-los.

Al cap de 3 horetes ja estàvem tots dempeus, i al cap de mitja hora ja tornàvem estar tots en posició horitzontal a les hamaques de la piscina...Tots? No! Una persona aguantava el tirón, en fi...medalla d’or i punt. Posteriorment i després de la trista despedida del Marc, vam gaudir d’una grandíssima paella i d’una gran migdiada en una plaça qualsevol, d’un poble de cuyo nombre no quiero acordarme. Sense temps per mes, vam procedir a despedir-nos i marxar cadascú cap a casa. Cal fer un especial reconeixement a aquells que van haver de marxar en tren, perquè no tothom hi cabia als cotxes. Carles, Joan i Anna, sou uns màrtirs.

I així acaba aquesta bonica història, els nostres protagonistes es van fer grans, els sociòlegs van decidir obrir el bar que tant cops havien planejat, però aquesta decisió va ser el principi de la seva fi, car ningú va estar disposat a fer el torn dels diumenges, i misteriosament durant el torn de la Kuquineta, tendien a desaparèixer diners de la caixa. Per la resta, el Tàtxer finalment va comprar el Carrefour, el Marc va continuar treien matrícules, l’Artur va ser confós per un polític corrupte i engarjolat mentre feia una de les seves imitacions, la Cristina va aconseguir arribar a alcaldessa del seu poble i l’Alba va perdre bona part dels seus estalvis en invertir en un grup de músics belgues de nom festiu. Hmmm...posaria també el futur dels que no van venir, però se m’acaba la imaginació!