Cròniques del Paldepluja des de Donosti

Eren quarts de 10 del matí d’un diumenge 12 de setembre qualsevol. Jo i l’Imma (jo a davant, perquè sóc el burro) ens disposavem a anar al País Basc. Per què? I per què no? Mireu, perquè l’Imma m’havia regalat el viatge pels meus 23 anys (malparits tots els que no m’heu felicitat encara!).

Com hi vam anar? Amb cotxe. Amb quantes hores? Moltes (sis). Vam passar per Corbins? Sí (i li vam enviar un missatge a l’Anna P). Quants cops vam parar? Un. A on? A una àrea de servei molt i molt xunga. Quants peatges vam pagar? Molts. Quants Guàrdies Civils vam veure? Tres. Quants toros Osborne vam veure? Dos. Serà tota la crònica així? Mmm... No! Jajaja!

Un cop al País Basc, Euskadi, concretament a Donostia, ja vam veure algunes pintades reivindicatives i unes quantes “ikurrinyes” que inevitablement ens van recordar casa nostra (no, ni Vic ni Manlleu, Catalunya estic parlant). Però concretament també ens va recordar al radical de l’Artur dient “son todos unos radicales y unos terroristas!” amb la veu de l’Acebes.

A Donostia mateix, no sé si el segon o tercer dia de viatge, vam entrar a un bar de tapes típic del País Basc. Va ser un gran error. Cinc tapes ens van costar molt cares! I allà vam tornar a pensar amb l’Anna P i el seu mini-tic de postguerra. Allà l’Imma i jo vam tenir una conversa molt trascendental sobre la importància de la sociologia al món, i vam pensar amb l’Anna C. Després ens vam aixecar (després de què tots els cambrers ens miressin malament per haver fotut tan escàndol i per estar-nos tanta estona ocupant una taula per només 5 tapes i 2 sidres) i vam anar a sopar de veritat. Vam anar a un antro infernal típic del País Basc i vam menjar un entrepà servit per una dona grandeta que anava mamadíssima (però no tan com en Tatxer per Sant Joan eh!!!). Però ens vam menjar els entrepans molt de gust i vam pensar: “Èèh bòòh!”. I vam pensar amb en Joan.

Vam anar a Gernika també! Recomanaria (i l’Imma ho reafirma) la ciutat perquè val molt la pena, i va en serio. Abans de començar amb una frenètica visita per tots els llocs històrics de la ciutat ens vam relaxar en un parc amb escultures de Chillida i allà vam pensar amb l’Àlvaro i el seu inimitable soroll d’ocell raro (aquell “grrruuuuuuhhh” que fa ell amb la boca quan se li para el cap). I després de fer un dinar hippie (tal i com faria l’Estel Buch) amb els embotits que aquest cop no m’havia descuidat, vam visitar la ciutat. El museu de la guerra civil (es diu museu de la pau realment) està bé, però una mica fluix. Però abans de veure el museu aquest havíem anat a veure l’arbre mil·lenari de la Sala de Juntes (allà on el Lehendakari jura el seu càrrec), que per cert, al principi el vam confondre per un altre (mireu si arribem a ser garrulos! Però nosaltres no som arbrolegs!).

A Hernani, a part de pensar amb l’Artur un altre cop (per què serà?), vam veure que la cosa no estava tan caldejada com ens pinten els mitjans. Allà hi vam fer un cafè tot parlant del conflicte basc, i amb l’Imma fent el paper de radical (i m’acaba de fotre una “colleja” ara mateix... diu que el radical sóc jo). I després vam anar a molts més pobles: Hondarribia (molt romàntic), Irún, etc... Què destacar de tots ells? Que l’Imma es va marejar una mica... (no, no va bomitar, tampoc es va marejar tant!).

I mireu, ja gairebé no vam fer res més. Tampoc cal que expliquem tots els detalls. De tornada l’Imma m’obliga a posar que vaig conduir tot el viatge. Jo no ho volia posar, però ella vol reivindicar que sóc un tossut.

I res més! Tal i com diria l’Artur: “ens veiem en el pròxim afers exteriors”.

Dades finals d’interès:

-       Irún és com Sabadell, però sense quillos.

-       Allà al País Basc també tenen unes muntanyes semblants a les de Montserrat. Les vam batejar com a muntanyes de Montsarrateak.

-       A les oficines de turisme (turismo bulengoa) ens donaven informació en català! Ja els hi voliem dir ben clar nosaltres: “we are from the onion” (aparentment aquesta broma no us haurà fet gràcia, però nosaltres ens vam partir el cul! Inclús vam demanar com es deia ceba amb basc a la cambrera mamadíssima que no hi anava tan com en Tatxer per Sant Joan).

-       El peine del viento de Chillida és espectacular! Una dona ens va fer una foto romàntica. De fet va INTENTAR fer una foto romàntica. Aquella dona no tenia PUTA idea de fer fotos (i ara l’Imma es queixa pel meu mal vocabulari: “què? Ja havies de posar un **** a la crònica perquè encara no n’hi havia cap, no?”).

-       La pensió on ens allotjavem es deia La Perla! I al costat de la nostra habitacio s’hi allotjaven uns xinos que pels crits que cardàven i per les hòsties que se sentien a la nit... feien sado segur.

-       Els conductors d’autobús són extremadament simpàtics! Sobretot els del número 26! (atenció: frase anterior feta amb sarcasme).